Haurem de començar
practicar
pedalar
sortir i, potser, entrar
tot plegat
un món.

Sus pestañas al amanecer

Quiero pedirle a Él que me elija

para sus asuntos, para meterse un poco en mí,

y que me cuente que en las montañas cubiertas de vello

y en las profundas simas está

Él

como un aliento de dragón dormido

quiero pedirle a Él que considere mi solicitud sin reírse

que me diga que

Él

ya sabía que la última galaxia descubierta

estaba allí

en la palma de su mano serena

quiero que me dé una pista de su matemática prodigiosa

y me caliente su amor por los niños hambrientos que

Él

acaricia con sus pestañas al amanecer

algo que no suene a cuento de hadas

para que la piel no sea un impermeable reversible

con el infinito al otro lado

anoche me dijeron que Él elije a quien mostrarse

así que humildemente le pido que me apunte con su dedo

Estefanía González

   Tot 

 per tu !

 Com un secret tan íntim 

 que ni jo ho sé.

                               

                

   Vida.....

                                              

                                                 A  glops de llum et respiro

                                                  una pregària de colors silvestres

                                                  m'acompanyen en aquesta caminada. 

                                                 Miro de no fer gaire fressa

                                                 per si te m'espantes i te m'amagues

                                                  en un cau  tan profund que cap gota                                                   d'alegria  et  pugui reeixir.

                                                   T'estimo VIDA i poca cosa més

                                                    puc dir.

                                   

                                                 

Un regal de qui sap qui

Ara que al jardí 
se li ha marcit 
el pom de flors, 
ara que l’aire 
bufa fred 
i sota el pi 
trepitjo la catifa 
de fulles mortes.
Ara que el cep 
s’ha quedat nu 
i el llorer es mostra altiu 
amb el seu verd lluent.
Ara que la gespa 
pinta ocres 
i dels rosers 
només queden les espines.
Ara que la boira 
em deixa 
el seu llençol blanquinós 
per pintar a sobre 
amb colors de records, 
aquells instants solitaris 
que vàrem passar 
a la vora l’un de l’altre, 
parlant amb els ulls 
i escoltant els silencis 
que els nostres llavis 
deixaven en la pell 
càlida de l’amic.
Enyor d’aquells temps 
que foren millors 
que les solituds 
que ara vivim.
Ara que el jardí, 
és moll de xim-xim constant 
d’un cor adolorit, 
cerco tres els vidres, 
el camí per on vas partir.


Preciós!!!!!!!!!!!!