Avui toca escriure un conte, un conte!! per favor, si us plau, glup, no tinc ganes, no és mandra, és una sequera sostinguda en l'emoció, però m'ho demana la psicologa i com un deure escolar, que no em ve de gust, ho faré, vull col·laborar amb mi mateixa.

 Vet aquí que una vegada hi havia, serà que no, un conte dels d'abans, no, ja no tinc edat per un conte dels d'abans, els de tota la vida. Escolto els Catarres, "diumenge sense drama" i, la veritat, anima aquesta música estigüenca, però jo tinc que escriure un conte i no el vull començar pel principi, doncs, fàcil, el començaré pel final, sí.

 

...I va ser tan feliç, es va sentir tan plena d'un amor prenyat i farcit de sensacions mai conegudes ni sentides que va tenir la certesa que ja no li calia tornar a mirar el cel amb enyorança. Podia viure amb aquell amor sense nom on les paraules no el sabien escriure ni anomenar. 

 Però no ho diguis

 Hi ha silencis que no pesen,

que s’asseuen al costat de la tarda

com la llum damunt les fulles,

sense demanar res.

Silencis que no fan mal,

que no amaguen absències ni comiats,

sinó una calma petita

que respira entre dues mirades.

Hi ha silencis que no pesen,

i en ells el temps s’afanya menys,

com si el món recordés, per un instant,

la manera antiga de ser senzill.

I mentre tot passa,

mentre els dies s’escriuen i s’esborren,

aquests silencis ens sostenen,

lleugers com l’aire després de la pluja.

Perquè no tot allò que calla és buit;

de vegades, el silenci és una casa oberta,

un lloc on descansar les paraules

quan el cor ja ho ha dit tot.

Autor chat GPT, però no ho diguis.

 

 

 

 

Poca cosa, casi nada ¡Lo sabemos! La imprevisibilidad de la vida, la fugacidad del tiempo, la incertidumbre en cada paso que damos. En cualquier caso, somos y no somos, estamos y no estamos. ¡Un segundo, quizás menos, siendo muy optimistas!

La Rosa del azafrán (Crocus sativus), nace cuando toca y muere cuando toca, y todo está bien. 

Disfruta de la sorpresa de su nacimiento, de la alegría de su fragancia, de la belleza que respira... Esos pequeños e insignificantes momentos que nos regala cuando el libro de la vida casi está escrito y el autor repasa el poso que han dejado las imágenes, la palabras dichas, las dormidas, las escritas, como más o menos poética, antes de cerrarlo definitivamente, y escribe la posdata en la última página como si fuese una carta al amor de su vida, rescatada de lo más profundo del corazón, que sólo él conoce y que necesita expresar para cerrar la vida en paz.

...Però no ho diguis.

         Hoy era su cumpleaños. Nos dejó el 30 de octubre. Mucha gratitud y un profundo gassho.

 Bon dia,

passes pel meu "No ho diguis" de puntetes i sembla que no deixis petjades, no és així, sóc una experta informàtica, que no ho semblea, però ho sóc, el que passa és que no m'agrada fer visible les meves  capacitats.

Un somriue fredeluc, però no ho diguis.

(NO PENSO ADOPTAR L'ORTOGRAFIA DELS DIACRÍTICS, QUINA MANDRA...)

                        Un capvespre.....

Escrius un poema,

sembla que hi ha cor, però no, 

hi ha paraules, mots  amb un bon fer i poca cosa més.

... però no ho diiguis.