Hi ha silencis que no pesen,
que s’asseuen al costat de la tarda
com la llum damunt les fulles,
sense demanar res.
Silencis que no fan mal,
que no amaguen absències ni comiats,
sinó una calma petita
que respira entre dues mirades.
Hi ha silencis que no pesen,
i en ells el temps s’afanya menys,
com si el món recordés, per un instant,
la manera antiga de ser senzill.
I mentre tot passa,
mentre els dies s’escriuen i s’esborren,
aquests silencis ens sostenen,
lleugers com l’aire després de la pluja.
Perquè no tot allò que calla és buit;
de vegades, el silenci és una casa oberta,
un lloc on descansar les paraules
quan el cor ja ho ha dit tot.
Autor chat GPT, però no ho diguis.
