Ara que al jardí
se li ha marcit
el pom de flors,
ara que l’aire
bufa fred
i sota el pi
trepitjo la catifa
de fulles mortes.
Ara que el cep
s’ha quedat nu
i el llorer es mostra altiu
amb el seu verd lluent.
Ara que la gespa
pinta ocres
i dels rosers
només queden les espines.
Ara que la boira
em deixa
el seu llençol blanquinós
per pintar a sobre
amb colors de records,
aquells instants solitaris
que vàrem passar
a la vora l’un de l’altre,
parlant amb els ulls
i escoltant els silencis
que els nostres llavis
deixaven en la pell
càlida de l’amic.
Enyor d’aquells temps
que foren millors
que les solituds
que ara vivim.
Ara que el jardí,
és moll de xim-xim constant
d’un cor adolorit,
cerco tres els vidres,
el camí per on vas partir.
Preciós!!!!!!!!!!!!
