I va tancar els ulls i la vam creure, era la tieta.
Quan la veiem en aquest estat tan seu, amb el cap inclinat, tots sabíem que la seva aura marxava.
Canviava de color con si fos un camaleó. S'anava transformant, con qui no se n'adona, cap el gris que, de vegades, ens feia témer el pitjor, però com que mai arribava a ser negra, tots sabien que aquesta fugida del color era transitòria. Nosaltres veiem com els colors sortien del seu cos per la banda per la qual inclinava el cap i tota la seva fesomia es tornava d'una pal·lidesa quasi immaculada, llavors, un silenci quasi d'oració ens penetrava fins el mes profund del nostre cos i, sense dir-nos res, amb la mirada expectant, esperàvem el seu retorn al món dels vius.
Quan a la tieta li reeixien els colors, nosaltres sabíem que la tarda esdevindria una aventura, las papallones revolarien en els nostres caps i les cuques de llum ens il·luminarien llavis.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada