Un ha de tenir un motiu evident i alguns d'altres, com no massa evidents, per posar-se a escriure. Doncs, un pot submergir-se en un teclat i emboirar-se en el discurs individualista de cada una de les lletres que el componen; podríem dir, com qui diu la primera cosa que li ve al cap, que és una escriptura sense ànima ni perfil ni fita. Surt de les ganes imprecises de quelcom encara més difús i es projecta en un discurs progressiu de caràcters fins a concloure per la davallada de l'impuls inicial.

Dimecres; és febrer i la música d'un piano magistralment interpretat m'acompanya en aquesta altra forma de compondre.