Estic morta de son. Escolto  una cançó que de tant repetir-la ja no diu res, només m'evoca una sensassió, com si fos el bressol que mou ritmicament la lluna creixent. Una trompeta, hàbilment tocada per una mà de color, recargola  remolins de tardor, però jo no visc en cap tardor  ni   moro en ningún lugar. 

Pujo a dormir, però abans comprovaré si ha caigut  morta la rata fastigosa que  deixa les seves inmundícies a la meva terrassa. He col.locat dues trampes i m'he amagat radera els vidres amb la llum apagada esperant que vingués i ha vingut, és enorme!!!!!!!!!! S'ha menjat un esqué, però la trampa no ha saltat, ha commençat amb l'altre, però l'ha deixat a mitges, penso que aquesta rata és molt llesta. Jo sóc budista i miro de complir  no matant, però aquesta bèstia de claveguera pesa com mig quilo, quin fàstic!!!!!!!

PÉTALOS DE SAL

Furioso pétalo de sal
la misma calle, el mismo bar
nada te importa en la ciudad si nadie espera
ella se vuelva carmesí
no se si es Baires o Madrid
nada te importa en la ciudad si nadie espera
y no es tan trágico mi amor
es este sueño, es este sol
que ayer parecio tan extraño
o al menos tus labios

yo te entiendo bien,
es como hablarle a la pared
y tú podrias darme fe...

furioso pétalo de sal
la misma calle,el mismo bar
nada te importa en la ciudad si nadie espera
y no es tan trágico mi amor
es este sueño,es este sol
que ayer parecio tan extraño
o al menos tus labios

yo te entiendo bien,
es como hablarle a la pared
y te imagino dando vueltas en el vecindario

algo tienen estos años que me hacen poner asi
y decirte que te extraño
y voy a verte feliz.

Fito Páez 

I tu què fa?

I tu què fas? Ungit per la música dels mots entrellaçats

Un fil d'or amoroseix cada un d’ells,
com les nits cosides d’estrelles,
 brodats d’esperança al paper  immaculat.

I tu què fas? Quan  guardes les paraules en un pou fosc.

Que no sents els seus crits empresonats!!!!!!!!!!!!!!

Avarament oblides...

Reivindico el plaer dels altres.

I tu què fas?  

Quan, insensible a la tendresa,  avaramet, 

 t'oblides regalar  unes paraules amigues.

POEMES PER LA MARATÓ TV3 (Montse Assens)

I ella surt colpejant l'albada,

-pupil·la d'ànima i cos d'alosa

nascut enjorn a un futur llunyà -,

palpant el cor al teu esguard.

Sota un manoll de buidor amarga

sense gemecs, recobrant vida

just a la vora del camí. La clau.

Aquella que “obri tots els panys”

RNBONET

Un núvol blanc

(Lluís Llach)

Senzillament se'n va la vida, i arriba
com un cabdell que el vent desfila, i fina.
Som actors a voltes,
espectadors a voltes,
senzillament i com si res, la vida ens dóna i pren paper.

Serenament quan ve l'onada, acaba,
i potser, en el deixar-se vèncer, comença.
La platja enamorada
no sap l'espera llarga
i obre els braços no fos cas, l'onada avui volgués queda's.

Així només, em deixo que tu em deixis;
només així, et deixo que ara em deixis.
Jo tinc, per a tu, un niu en el meu arbre
i un núvol blanc, penjat d'alguna branca.
Molt blanca...

Sovint és quan el sol declina que el mires.
Ell, pesarós, sap que, si minva, l'estimes.
Arribem tard a voltes
sense saber que a voltes
el fràgil art d'un gest senzill, podria dir-te que...

Només així, em deixo que tu em deixis;
així només, et deixo que ara em deixis.
Jo tinc, per a tu, un niu en el meu arbre
i un núvol blanc, penjat d'alguna branca.


El meu núvol

(Bon dia!!

 Tots els dies són bons i si anuncien pluja, quasi que perfecte per la natura; jo també en formo part d'ella perquè de vegades sóc herba, flor, arbre, planta medicinal, llenya i foc, però...

No em queixo, no, tot i que és bo sentir les queixes d'un mateix per entendre o saber o anomenar la malaltia amb precisió, si li volem donar un remei.

Jo només tinc un cor endurit, una sang feta de sorra bruta,  un  esperit emboirat i una ànima enterbolida de desitjos llunyants.

Bon dia, dia.

Un núvol viatger.)

(Bon dia flor silvestre, núvol de l'abundància, medicina dels cors, foc que calma el fred...

Una abraçada forta. Plou, però plou poc. Un núvol refrescant i prou.) Pere C.

Desconeixia que les vagines patissin o es sentissin deprimides, ho vaig escoltar a sexo en NY. La ginecòloga explicava la simptomatologia a la pacient. ¿ La meva també ho està? :(((

Parlem d'àngels?
No en sabria què dir. Diuen que són blancs i que tenen ales; suposo que són per desplaçar-se amb més lleugeresa per tot quest món prenyat  de tantes coses. Diuen que els àngels són  de Déu i que n'hi ha un per cada un de nosaltres, doncs, podríem dir  que n'hi ha uns set mil milions d'ells repartits per tot aquest planeta. No sóc un àngel ni em dic Àngela ni he nascut un dos d'agost, però m'estimo un àngel molt humana.

Feliç ANIVERSARI!!!!!!!!!!!, Àngel meu. Unides per aquest cordó umbilicat de la  VIDA fins que la mort ens separi.

 Escolto:The Swell Season - Feeling The Pull . L'harmònica, una  sensació molt especial.

"Cuando es el corazón el que se desliza, nada detiene al hombre en la pendiente." 

Victor Hugo: Los miserables.

“Hesperia, una poma daurada em guiava

Cap al punt en què el sol dins el mar s’amagava”

" “Hesperia” era el nom que donaven els antics viatgers grecs als viatges que feien  cap a Occident, cap  a on es pon el sol. Segons la llegenda, allà hi havia el jardí dels déus on les nimfes Hespèrides custodiaven les pomes daurades."

De  Hespería

MOLT LLUNY D’AQUÍ


Sé una ciutat, molt lluny d’aquí, dolça i secreta,
on els anys d’alegria són breus com una nit;
on el sol és feliç, el vent és un poeta,
i la boira és fidel com el meu esperit.

L’Orient hi deixà la seva sang de roses,
la mitja lluna càlida del seu minvant etern
i, enllà d’un gran silenci de persianes closes,
un riu profund que corre per una nit d’hivern.

Als seus vells carrerons, plens de fervor, arriba
jo no sé de quins segles un gris d’amor i encens;
el so de les campanes hi té una ànima viva
i el seu batec és lliure com el del cor dels nens.

Allí, més bells encara que els parcs en primavera,
els camps humils i alegres s’obren al capaltard;
en el seu gran repòs l’ànima es fa lleugera
com enmig de la vasta paciència del mar.

Res no crida el meu cor amb més tendresa, ara,
que aquells camins fondals de xops i de canyars.
El seu record fa un ròssec de recança al meu pas;
torna a la meva espatlla la mà greu del meu pare.


Màrius Torres
12 juny 1939

......pero él no sabe  lo que ella llega a saber.

1. Nosaltres parlem de nombres bessons:11, 22, 33, 44, 55, 66, 77, 88, 99. 
2.   LLUEVE! Frase impersonal, pero la usamos las persona. Sin sujeto ni objeto;simplemente H2O y las hormigas en su casa.
3. Por aquí, sin noticias de las golondrinas.
4. Al marge, les roselles... pinzellades vermelles i botons daurats. Avui, un plaer el camí.
5. Un hombre bueno, es bueno, porque se comporta como hombre y transmite, en sus actos, su naturaleza humana.
6. Llegaron las hormigas a mi comedor y por ahora lo van conquistando. ¡En todos los lugares existen colonizadores!
7. Los amores ocultos, ya se sabe, tienen ese poso de turbiedad que con el tiempo se agría. No me interesa hablar de ello; es agua pasada.
8. ¿Qué es la dignidad? Algo muy diferente del orgullo. La dignidad trasciende del ser a los otros, que la respiran como aire fresco y limpio.
9. Me niego a matizar emociones o a traficar con  los sentimientos. Bon dia.
10. Alguien dijo que siempre había tiempo para hacer las cosas. Sí, mientras tengas quien te haga las molestas y tú puedas hacer las que deseas.
11. Un peldaño no hace escalera, pero podría llegar a serlo.:)))
12. Las rutinas eran su forma;le daban seguridad y reafirmaban su ego. Eligió: Estatus profesional y prestigio social. Su otra vida era secreta.
13. El lenguaje de la belleza: Matemáticas, poesía, música...Todo aquello que ondula las dunas de la piel y la transforma en oasis.
14. LA MAREA: Lamido húmedo y salado que perdura en la piel...abstracción de un beso, flor de labios, silencios nombrados.
15. ¡¡¡¡¡El oso polar!!!!!! Una sensación y una emoción muy personales. Obras de arte de la vida natural. Algo místico.
16. Una golondrina no hace primavera, pero se la intuye y se la desea; el ánimo se eleva y el horizonte adquiere esa profundidad de campo tan necesaria.
17. Hoy, me regalaron mimosas. La estancia se vistió de amarillo.Sensaciones...
18. Aléjate de un linfático- bilioso o de un bilioso-linfático.Son los perfectos simuladores.No los ves venir; lobos con piel de cordero.
    
19. ..y en la mirada luciérnagas en plenilunio: el amor. Bon día.
20. Hablemos de la mirada, donde el alma se refleja, el miedo, la bondad, la ilusión, el amor furtivo, la admiración, el deseo, las estrellas....
21. !Existen tantas incógnitas entre tú y yo!.....pero también entre los que llevan una vida juntos.
22. Me gusta tu letra. Me gustan tus manos,son hermosas.No sé ni tu edad ni tu fecha de nacimiento.

Desde mi ventana

los colores tienen forma de

pájaro que vuela

hoja que brota

agua que se deja acariciar por la luz del día.

Desde mi ventana

todos los colores tienen el olor

del mar en primavera

del aire surcando el horizonte

y las velas de tu voz.

Desde mi ventana

los cristales saben

a la piel de tus manos,

desde mi ventana.

"De la misma manera, el hombre exterior puede estar conmovido anímicamente, mientras que el hombre interior permanece inmóvil"

Del libro Maestro Eckhart  de Alois Maria Haas

             "...hi ha una angoixa inherent a l'existència. Si esborrem l'una, esborrem també l'altra... Alhora, cal fer de l'angoixa bruíxola del desig."

Miquel Bassols

Del blog: Desescrits

           "Dejamos que el día nos llevara a su antojo." 
 

Los Puentes de Madison

"Hay un placer en los bosques sin sentido.

Hay un éxtasis en la orilla solitaria...."

De los puentes de Madison

Hay un placer en los bosques sin sendero.

Hay un éxtasis en la costa solitaria.

Hay compañía, allí donde nadie se hace presente,

al lado del mar profundo, y música en su rugido:

No amo menos al hombre, sino más a la Naturaleza,

a partir de nuestros encuentros, a los que asisto sigiloso,

a partir de todo lo que puedo ser, o que he visto antes.

Para fundirme con el Universo y sentir

lo que nunca puedo expresar aunque me sea imposible ocultar.

Lord Byron 

La he vuelto a disfrutar desde ella. Una historia que no deja indiferente en cada uno de sus diálogos, íntimamente íntima.

Me gusta la palabra ZAGUÁN. Hay palabras que simplemente me gustan por el sonido que emiten, como los nombres de las personas si poseen en su interior ciertas letras.

Sobre la belleza

Aquéllo que te hechiza sin proponérselo y que  no puedes apartar la mirada y dejar de contemplarlo o aquéllo que no ves y que desprende el objeto contemplado o aquéllo que te impulsa a poseerlo de forma incontrolada o que te despierta el deseo más animal o  que te inhibe la acción o la palabra o tantas  cosas....pero que te hace acariciar Orión.

Estoy malucha y sin fuerzas, una gripe inoportuna me ha dejado cao. Seguramente es belleza.
Todos los planes aplazados y yo con el chacra de tierra descompensado y con una sensación de angustia existencial por todos los poros que me hace sentir cercana al abismo absoluto.

Y los corazones enfadados, ¿qué son?

Supuestamente su necesidad era efímera, pero ya le iba  durando toda una vida

DEL BLOG: Joana Matallana

 

“CINCO MEDITACIONES SOBRE LA BELLEZA”

François Cheng

Ed. Siruela, Madrid, 2007

"La verdadera belleza no reside sólo en lo que ya viene dado como belleza; está casi, ante todo, en el deseo y en el impulso. Es un advenir, y la dimensión del alma le resulta vital. Por ello la rige el principio de la vida. Así, por encima de todos los criterios posibles, sólo uno garantiza su autenticidad: la verdadera belleza es la que sigue el sentido de la Vía, entendiéndose que la Vía no es sino la marcha irresistible hacia la vida abierta, un principio de vida que mantiene abiertas todas sus promesas. El criterio basado en el principio de vida – que no me hace olvidar la cuestión de la muerte, que ya abordaremos – excluye toda utilización de la belleza como instrumento de engaño o de dominación. Esa utilización es fealdad misma; constituye siempre un camino de destrucción.

Para dar más claridad a mi discurso, formulemos lo siguiente: la belleza es algo que está virtualmente ahí, que ha estado siempre ahí, un deseo que brota del interior de los seres, o del Ser, cual fuente inagotable que, más que una figura anónima y aislada, se manifiesta como presencia radiante y relacionadora que incita a la aceptación, a la interacción, a la transfiguración."

 GRACIAS



http://joanamatallana.files.wordpress.com

Foto: No ho diguis

Foto:No ho diguis
Segurament, és una foto imperfectíssima. Segurament, és una foto melangiosa. Segurament és un estat.

Mi casa está en el mar con siete puertas.
Yo ya no vivo allí pero me esperan
el viejo que no entiende mis canciones
la plaza los fantasmas los rincones
el tiempo de llorar
la ganas de cantar
y un niño que se llena de razones

Mi casa está en el mar con siete puertas
yo ya no vivo allí pero me esperan
el cubo de pescar de cuando pibe
querer y no saber cómo decirte
la madre y el hogar
los pies en el lagar
la lluvia y un lugar donde escribirte

Mi casa está en el mar con siete puertas
yo ya no vivo allí pero me esperan
la calle el futbolín las emociones
la línea que divide las naciones
los días de Taller
Mujer que no tendré
y el barro que manchó mis pantalones

Mi casa está en le mar con siete puertas
yo ya no vivo allí pero me esperan
la estrecha inmensidad de las ciudades
la marca que nos dejan la verdades
la fe de transformar
mi casa y mi lugar
y el vino que alegró las amistades

Pedro Guerra: Siete puertas
Disco:Tan cerca de mí

"Antares poco antes del alba. Son buenas noticias:

Antares nos anuncia la primavera, las flores de los almendros, el zumbido ya casi inminente de los primeros abejorros, el vuelo de retorno de las grullas.. y más adelante, el calor húmedo de las noches de verano."

Autor: Frikosal.

¡Es precioso¡ Expresiones de una sencillez sublime, resuenan en nuestra psicología de una forma especial. No lo conozco de nada, pero creo que existe una sensibilidad común que aúna sensibilidades como si las palabras escogidas, al pronunciarlas y leerlas, fuesen de un pentagrama familiar.
Me conmueven y a la vez me salvan de mi oscuridad silenciosa. No nos comenta porque somos mujeres y porque piensa, creo de forma errónea, que podemos tener algún tipo de interés. Ni por edad ni por intenciones, daríamos un paso hacia delante en la dirección incorrecta. Es un sentimiento de agradecimiento y de una sincera y limpia reverencia.

Res important,
moltes coses interessants
així de simple.
Un somriure.
-T'interessa?
-Crec que no.

He somiat,
no hi ha sinònims,
una censura fosca i espessa,
m'ho prohibeix.
He somiat...
la casa era buida i dessolada.
M'ha llevat el dia, la realitat,
 m'ha rescatat d'aquest segrest de l'ànima
però ha tingut el temps suficient
per deixar-me el seu  rastre a la mirada
he somiat,sí, encara ho recordo,
però mai et somio.

Hoy,
 te voy a decir: -M'he pres una infusió.
Me voy a dormir, pero la verdad, uffffffffffffff.
Au, bona nit i tapa't !!!!!!que som al febrer. ;)))))

LA TIETA

                            I va tancar els ulls i la vam creure, era la tieta.

Quan la veiem en aquest estat tan seu, amb el cap inclinat, tots sabíem que la seva aura marxava. 

Canviava de color con si fos un camaleó. S'anava transformant, con qui no se n'adona,  cap el gris que, de vegades, ens feia témer el pitjor, però com que mai arribava  a  ser   negra, tots sabien que aquesta fugida del color era  transitòria. Nosaltres veiem com els colors sortien del seu cos  per la banda per la qual  inclinava el cap i tota la seva  fesomia es tornava d'una pal·lidesa quasi immaculada, llavors, un silenci quasi d'oració ens penetrava fins el mes profund del nostre cos i, sense dir-nos res, amb  la mirada expectant, esperàvem el seu retorn al món dels vius.

Quan a  la tieta  li  reeixien  els colors, nosaltres sabíem que la tarda esdevindria una  aventura, las papallones revolarien en els nostres caps i les cuques de llum ens  il·luminarien  llavis.

BUSCAR: Todas las búsquedas son interiores.
MIRAR:   Todas la miradas son exteriores.
COMPARAR:  Todas las comparaciones son dañinas casi simpre.
LA REALIDAD:  Es la que se vive en cada momento.
LA LLAR: Única i cap búsqueda. Has arribat, no hi ha diferències. ETS, aquí i a Terra de Foc (com m'agradaria anar-hi i estar-m'hi!, somnis! Jo crec que no)

CONTEMPLAR:  SEMPRE!!!!!! Aquí, darrera la muntana, entre les escombraries, en la mirada estimada i en la llunyana, un somriure, la nit, Orion, la via làctia o l'insecte que reposa al teu dit.

Però no m' ho diguis si la trobes i jo m'entretinc amb  un paper lluent que s'ha quedat en un racó de qualsevol lloc i em perdo aquesta única i repetible  albada, d'aquest sol ixent del nou dia,  emanant el Tao.
.

De sequoies

"SEQUOIA f.
Gènere d'arbres exòtics de la família de les cupressàcies; cast. sequoia. Si trobés la impossible sequoia gegantina, Espriu Lírica 70."

No tenia cap intenció de parlar de res però...
Qui no ha tingut alguna vegada una fantasia amb sequoies, ni que fos per un moment! Sentir-se petitíssim  al seu costat o pensar-se les acrobàcies que em podria fer si fos un esquirol o imaginar esglaiat la tremolor que podria arrufar els pinyons a la possible pinya que intueix la inevitable caiguda, acceptant la llei del seu propi  pes i  la de gravetat. 

Jo també he estat amb una sequoia, una que viu en aquestes contrades i molt més petita. Una sequoia pelada en  la seva par baixa degut a  totes les abraçades que se li han acostat . Alícia no va necessitar res més, no era el moment d'anar perseguint impossibles, era el moment de refugiar-se en la càlida sensació d'aquest ésser viu que no ha  rebutjat cap condició. Una sequoia, de vegades, et fa tornar a casa com alguns escrits o com alguns theisos que, sense ser per a tu, els respires teus i per a tu, quan això passa, et sents  profundament  agraïda.

A Jeremiah Johnson

Me encantó el símil  de las apariencia con  la ausencia de las evidencias. Observar en lo pequeño, lo típicamente humano, es entender este mundo nuestro de permanente disfraz. Los insectos o los humanos, tan parecidos.  Hay que observar los gestos tipos para descubrirles la faz..

"Oh movimiento hacia el ser y renacimiento en el SER.

¡Todas las arenas son nómadas!...

y el tiempo sopla a ras del suelo...

El viento que por nosotros desplaza la inclinación de las dunas  nos mostrará, quizás en eses día, el lugar dónde fue moldeada de noche la faz del dios que allí dormía...."

                                       Saint - Jhon Perse (poeta guadalupeño)

                                                          .................................................

¿Acaso en verdad se vive en la tierra?

No para siempre en la tierra,
solamente un poco aquí.
Aunque sea jade, se rompe.
Aunque sea oro, se hiende,
y el plumaje de quetzal se quiebra.
No para siempre en la tierra,
solamente un poco aquí.

Netzahualcóyotl de Texcoco

Del blog de: Ío

Últimes voluntats

Per quan em mori:
El sari brodat  d'estels que la Pilar en va portar de l'Índia.
Una cançó: Siete puertas.
Un poema teu, de la mà de totes les imatges.
100 barretes d'encens
i entre els dits,
unes orquídies silvestres.

M'agradaria parlar d'orgasmes

M'agradaria parlar d'orgasmes, més ben dit, escriure sobre orgasmes, però no crec que aquest sigui el lloc adequat.Segons el que escrigui, podria posar-me en evidència. Bé, no em parlaré tot i que tinc un llista dels mateixos que voldria contrastar amb les  vostres opinions i les vostres sensacions.
Acabo formulant-me un dubte: Com és que diuen que un home no sap mai quan una dona els té?  Jo penso que és un rumor infundat  que s'ha anat estenent  i que ha quedat com un dogma de fe, perquè tots sabem que d'aquest temes no se'n parla. Si la vagina te petites contraccions quan arriba al clímax , tu, cosa petita , mitjana, gran, prima o grossa, que hi ets a dins, hauries de sentir i notar aquest massatge que et fa el seu cos i mai dubtaries  del seu plaer.

I vosaltres dos que en penseu? 
95.125.185.
95.19.153

He tornat a fer bici. El dia ha estat ventós al matí i ens ha fet canviar la ruta. Hem triat canins de carro i tartana,al recer del vent, gràcies als canyissars  que voregen el riu, a la seva desembocadura, ple de gavines i ànecs.Tot és viu, però amb els colors de l'hivern que es valoren com  tristos i apagats. Hi ha hagut un moment molt especial al llarg del camí que el diferenciava  de la resta del  la ruta. Els colors i la llum s'han espolsat aquella capa que els apaga  i els fan no tenir, als nostres ulls, cap rellevància. De vegades, passen aquestes coses i una només pot donar-se les gràcies de poder viure'ls. Són moments silenciosos, on els sentits prenen dimensions que depassen la paraula, no hi ha paraules, només la intensitat sostinguda, per uns minuts, que t'embolcalla d'una altra manera, molt diferent de les quotidianes, com quan estimes.

Escolto Jhon Denver.

Estic una mica "remember"

.

He somiat amb un lleó. No recordo més coses del somni, però  tinc la impressió del mateix dins meu. De vegades, recordar els somnis et dóna pistes molt interessats. Avui, dia de regals, el somni m'ha aportat: Viure en permanent alerta és un desgast que passa factura. Quants lleons tenim en les nostres vides que ens fan caminar en la corda fluixa dels funambulistes?
No cal que t'ho digui  altra vegada, cal que t'ho diguis a tu,  en veu alta,  que m'arribarà ràpid i bé. En el món essencial no hi ha distàncies.

DE:

Poca cosa avui:
Dia ennuvolat, per ara.
Esmorzant, durant una estona.
Música, la mateixa de fa uns dies.
Correus, els justos; no els necessaris.
Vitamines, cap ni una.
Baixo al primer estadi del l'infern, em temo que sí.
Dolors, uns quants ben repartits
i aquest esperit meu escorregut com  una esponja.
Ufffffffff o bufffffffff, pufffffffff o fufffffffff  o ...però
Ja ho pots dir, tens  permís.

DE:

"Desitjant saber de tu i dels teus pensaments" 

PRIMERA CARTA A MAHALTA (1.2.10). 1- Corren les nostres ànimes com dos rius paral·lels) "del blog :LLETRES A MAHALTA.

Bon dia bocins de Sols!!!!
M'he llevat com un dia laborable i, sense esmorzar, he anat a dir-li bon dia al dia. M'he abrigat prou bé, però com que sóc una gran fredeluca, he agafat fred a les cames i encara estan en procés de reacció.
Hi havia alguns fotògrafs esperant la llum que volia sortir per   l'horitzó. Es curiós, quan els trobo amb el trípode i la màquina em ve un no se què que em fa acostar-me  i quedar-me quasi arraulida al seu costat, com els animalons, buscant la impronta  de la  mare.
Torno a sortir....

Per això quan, abans de deixar-me, somrius,
emmudits els llavis de rosa,
al mirall dels teus ulls el mot que ja no dius
insinuar-se encara gosa.

Emmudeixo besant-te.

i quan els dos haurem lligat, per fantasia,
els records de la joventut,
cadascú tindrà l'altre per fer-li companyia
i un doble paradís perdut.

Sempre teva

Del bloc: LLETRES A MAHALTA

"Per això quan, abans de deixar-me, somrius,
emmudits els llavis de rosa,
al mirall dels teus ulls el mot que ja no dius
insinuar-se encara gosa.

Emmudeixo besant-te.

i quan els dos haurem lligat, per fantasia,
els records de la joventut,
cadascú tindrà l'altre per fer-li companyia
i un doble paradís perdut."

Sempre teva

Del blog: LLETRES A MAHALTA

HOLAAAAAAAAAAAAAAAAAAA!!!!!!!!!!!!
Em sento amb unes dosis d'endorfines que em fan riure mentre cuino; em sento tan i tan bé.

He anat a un enterrament, és un moment d'una reclusió molt especial. Acompanyo el dolor amb un profund silenci, no hi ha pensaments només quietud i respiració. La persona del meu costat es veu que ha notat aquest fluir de la respiració provinent del hara perquè ha girat el cap vers mi.

He tornat a casa pel passeig de mar. M'he sentit com el dia, lluminosa i  plàcida,  blava i salada, blava i transparent, harmoniosa i blava. L´'aigua   ha començat a fer-se pessigolles, es una forma molt concreta de moure's, que penso que se li posen les molècules de pell de gallina.
M'he trobat a en Josep, el meu mig cunyat, és el germà d'un antic estimat de la primera joventut. No sé com ha anat, però hem acabat passejant plegats. Ha estat molt divertit i cratiu aquest passeig, encara ric en recordar el munt de  coses que m'ha  regalat, una de les més intranscendents ha estat: -A mi m'agradaria cuinar amb tu- M'he posat a riure. Ell és un cuiner d'estrelles i fa concursos i trobades gastronòmiques i jo no en sé res de res. Li he fet saber el què i ell m'ha dit que es posaria a les meves ordres. Encara ric.
Coses gratíssimes en un dia on la vida, la mort i, per què no, l'estimació, es donen la mà facilitant-ne aquests orgasmes que es localitzen al pit i  que et fan saber que ets  viva.

Sóc filla de les imatges, però aquest bloc viu sense elles  Una depredadora de tot el que es pugui absorbir  per les pupil·les. Els meu ulls tenen la densitat d'un forat negre. Cada imatge emmagatzemada es comporta com una sensació.Tanco els ulls. Les parpelles són la  frontera que m'aïlla del l'exterior. Comença la funció!: Es podem menjar crispetes, les meves, cada una dels petits bocins de llum amb els que m'alimento quan et mossego, però això no ho puc explicar, hauríem de col·locar aquell cartell o els rombes d'aquella època, però no ho diguis.

¿Qui ets tu?
Quan li faig aquesta pregunta a algú, perquè tinc força confiança, o quan me la faig per dins perquè no m'atreveixo a formular-la en veu alta , és perquè la persona es mostra enterbolida i no l'entenc prou. Poques vegades, aquesta primera impressió m'ha estat errada.

Qui sóc jo?- No ho sé.


|

"De qué espacio sideral desconocido
de qué tiempo que ya fue o aún no ha sido?
¿De qué lluvia de planetas has caído
proclamado un aquí estoy
porque he venido?
que aunque no se trate de pedir permiso
por pisar el mismo vértigo que piso
no se apunta un corazón sin previo aviso
tan de pronto y disparando tan preciso
¿Quién eres tú?
¿Quién eres tú, prodigio vudú?
¿Quién eres tú, en sueño tabú?
¿Quién eres tú, quién eres tú, quien eres tú?
cuando ya no queda mas que ese momento
en que comienza a repetirse el argumento
apareces de repente con el cuento
de que no hay historias solo sentimientos
y me invades con palabras como besos
inundando con pájaros  los sesos
qué difícil intentar salir ilesos
de estas magia de la que nos haríamos presos.
¿Quién eres tú?
¿Quién eres tú prodigio vudú?
¿Quién eres tú en sueño tabú?
¿Quién eres tú, quien eres tú, quién eres tú?
te aseguro que no quiero hacerme el fuerte
en todo caso me da pánico creerte
no sé si eres el presagio de la suerte
o al contrario vienes a darme la muerte
pero seas agua turbia o agua nieve
como nube ver cuando me dices bebe
que la sed se va apagando y es mas breve
al tiempo que se pasan los años y no llueve
¿quien eres tú?
¿quién eres tú prodigio vudú?
¿quién eres tú en sueño tabú?
¿quién eres tú?
¿quién eres tú? ¿quién eres tú?"

Autor: Luís Eduardo Aute