Hi ha un silenci subtil. Un silenci que no creus que pugui existir o manifestar-se amb aquesta sordesa,
com si de cop les orelles s'haguessin ordenat una vaga de ressonàncies; ni aguts, ni greus ni tan sols
intermitjos, fins el punt que pots sentir el que seria  viure sense  l'oïda. Hi ha un silenci que t'anima a l'escolta  per sorprendre'l, a  investigar  si algun so despistat ha oblidat de treure's la sabates i el seu oblit  t'ajuda a sortir d'aquesta estranyesa, però de cop, aquesta acció d'escolta intencionada l'esvaeix en el no res. Arribes a creure que  aquest profund i misteriós silenci ha estat  un molt real  miratge de la teva psique.

Avui era un dia d'aquells que l'eufòria de les eleccions no s'ha fet notar en cap àmbit on jo em moc. Què curiós!!! Ens dóna el mateix qui hagi guanyat, és un desencís força pesat el que ens forada. Ha fet tant de mal aquest govern en el nostre sector que el menyspreu és l'únic passaport que se'n duu. No imaginava que un govern d'esquerres podia arribar a ferir tan greument un sistema educatiu. Estem malalts i no hi ha cap remei pal·liatiu per  alleugerar aquesta simptomatologia tan nefasta.

Mantra

Quina sensació tan reparadora i agradable, sentir aquesta harmonia interior, després del dia d'ahir que, ara  no existeix, el recordo amb una sensació d'estrès desbordat.
Com la calma del mar després d'un temporal, sentir-la  reverberà, serena l'esperit sense que aquest sàpiga res del dia anterior ni guardi memòria del que va ser, expressa el que és, melodia del seu déu interior que de vegades per no sé quina raó inexplicable transcendeix als altres i els retorna confiadament  a la llar perduda.

Les mirades, els gestos i els caminar fugisser dels gats. Quanta ocultació desxifrada!

.

Dormo en una caverna profunda

on la llum no penetra

ni viu

ni comença a ser.

En la foscor cega

la llum

no coneix el teu nom

ni l'imagina.

.................

Passadissos

-No marxis. Allà hi ha la Conxi i la seva germana.

-I què! I altres persones.

-Et trobaré molt a faltar. Em fas sentir segura i em dones molta confiança.

Tinc que parlar amb la Irene. Si ella em diu que estaré bé i podré superar el trobar-te a faltar, ho faré. Ja sap que necessito algú per escampar la boira. Si ella m'assegura que podré caminar en solitari, ho faré. M'ofego.

-Segons com, jo també puc venir.

-No t'amoïnis que potser no marxo i si marxo,potser, la Mariona es queda amb tu i tot rutlla. Confia i no pateixis.

-No cal que et digui que no ho diguis, ja ho he dit jo a massa gent i les paraules en aquest cove ressonen sense massa problemes, s'escampen per cada una de les escletxes d'aquest vint-i-cinc anys d'aparences.

M'ha enredat amb la rúbrica

-No t'he trobat
-Però, m'has buscat? Entro cada dia per la mateixa  porta i ningú m'ha dit res ni m'ha vingut a dir res.
Com pots dit que no m'has trobat si no has fet el pas de trobar-me?
Això és una conducta estranya i plena de la brutícia de qui vol culpabilitzar a l'altre. No m'enredis
Sona l'altaveu donant una informació ordre que implícitament diu que  a les cinc és fa la compra.
Entesos, t'has anar a plorar a la teva amiga, la dolenta, jo, com sempre, però ara saps qui sóc i no em deixo embolicar per la teva rúbrica.
Comencen a manifestar-se les conductes dels perversos morals, en saben tant; porten tants anys de pràctica i aquest món hipòcrita hi ajuda tant. Tot el seu gremi ha estat informat de l'agravi  infringit a la divina, experta en sabates de marca, és molt pija ella.
Ja sabem que el vòmits són pudents.
Respira i no ho diguis.

L'horitzó, encrestat,
com un miratge,
una ciutat en la llunyania
fins i tot amb piràmide de keops,però jo miro
a la línia mitjanera que m'invento
perquè puc delimitar els teus contorns
de veles  isòsceles ben definides.
Aquest nou horitzó, m'anima a la calma i em
convida al profund silenci reparador
d'aquest matí que es començava a llevar fred
amb el cor tendrament novell del nou dia..
Pedalant.

He dormit super bé. El dia s'ha llevat assolellat i transparent, el mar  anunciant la tardor avançada. Cada dia, quan em camino al matí cap a la feina, el contemplo un segons; reconec que no puc quedar-me més estona perquè vaig una mica ajustada de temps a aquestes hores, tot i que em llevo a les set en punt. Ara, el dia s'ha girat amenaçador, el cel s'ha cobert amb una atapeïda manta blanca de núvols que inspiren neu i sento com el fred va guanyant la partida.

El dia, tan creatiu com ha volgut,  m'ha anat mostrat les seves intencions; sort que ve de cara i cada una de les seves contrades ha portat  la sorpresa i, alhora, l'alegria emocionada.
Encara no ha acabat, de fet,  li queda un bon tros de camí perquè sigui demà, però no puc més que dir-li i donar-li les gràcies per cada una de les oportunitat  d'avui.

Es diu Xavier i té sis anys, és trapella de mena, vulnerable pels cinc sentits. Sap fer moltes coses, però no se n'adona, una d'elles: fer massatges totalment personalitzats i  de manera intuïtiva. Avui, m'ha vist cansadísima i li ha sortit del cor de fer-me una sessió totalment altruista i plena d'afecte.

Ha canviat el temps i el Montseny s'ha emboirat amenaçador. Hem comentat que potser nevaria al Turó de l'Home, al de la dona mai neva. És la nostra atalaia es fa camí entre dos edificis oportunistes, hi treu  el cap per l'inflat ull de bou que mira al nord.

En Xavier em fa massatges i jo rebo la seva imposició de mans com un miracle, el seu calor és tan preciós, tan tendre, tan net, tan tou, tan dolç, tan nounat, que encara no li ha donat temps d'enterbolir-se per l'edat.

Són aquestes petites coses del dia dia que no expliquem les que van omplir les alforges. Les paraules no saben expressar aquell amor tan natural i planer  que despenen les accions òrfenes d'egoisme. L'he abraçat fort i quan l'he deixat anar li he donat la gràcies, ell ha respirat profundament, jo diria, mig ofegat per la passió del meu agraïment. Ha passat la tardada relaxat i molt calmat.
La pell mai enganya, sap molt d'autenticitats.

 .

No ploris bonica, no ploris
que mai se sap què et  regalarà la vida.
Això que penses, no és real. Allò que creus, només és una creença; segurament no és necessària per seguir confiada. El que voldries, és un desig estimatiu, però no viu en el present, no forma part del passat i no existeix en el futur; el futur encara ha d'arribar i arribarà com ell voldrà.
No ploris preciosa i confia i escolta i entén el missatge íntim que és per tu, només per tu, teu.


.

Em desperto com cada dia, a les set en punt. No acostumo a fer-me la mandrosa, però hi ha dies que em costa d'aixecar-me. Dijous passat, em van haver de llevar com qui ajuda un minusvàlid, ara ho puc fer jo sola, no sense certes dificultats.
 Avui m'he llevat amb angoixa; una síndrome que te a veure a una crisi d'ansietat. Els caps de setmana no em passa i quan comença el dilluns truca a la porta aquesta dama que no sé ben be què vol de mi.
Segurament, tinc por del món exterior i ho visc amenaçador. Estic pensant en demanar un trasllat, m'ofega aquesta forma de fer tan perversa i inhumana, aquesta amabilitat formal i fingida, la rebo d'una fredor que em congela el pols i el batec de cor se m'esglaia.

 .
Fa dies que no pedalejo, no puc, no em trobo bé. Tinc el cos adolorit i el cansament dirigeix cada un dels meus actes. Sóc una dona malalta.


.

 @

"Espero que sigamos contando contigo para los próximos talleres, sino se te echaría mucho de menos."

"...y yo quiero seguir participando"

No sé si habla por él o por que ha escuchado los comentarios del grupo. A veces hablamos en plural para expresar  un sentimiento que quiere salir con fuerza y que tenemos solapado por represión de un control que obedece a aspectos más culturales que otra cosa, porque viene de un hombre y se pude malinterpretar.

En cualquier caso será una forma más de expresar y una no le dará más importancia que la sinceridad de un afecto que ha anidado en su interior y que ha decidido manifestarse vía e-mail.  


.

.

Què difícil és escriure un correu, quan la forma natural d'una és anul·lar quelcom sense voltes innecessàries!

Què difícil és escriure intentant que l'altre ho rebi el més suau i delicat!

Què difícil és marejar la perdiu quan el tarannà d'una és la línia recta, sense jocs ni seduccions per treure posteriors profits!

Què difícil és tot plegat ! uffffffffffff! Rebufa

Sort que no vaig haver de fer mai una entrevista de treball!!!!!!!


.

Avui no he anat a treballar, no em trobo bé. Fa dies que em llevo amb molt  dolor al coll, no sé si són els muscles o les vertebres, pràcticament no he dormit. Ara en trobo més be i he baixat a fer una ullada a l'ordinador. La mare ha vingut  a casa i em sento molt reconfortada. No vull que vingui massa perquè es passa tota l'estona treballant, és com una necessitat compulsiva que té, posa totes les seves energies a disposició nostra. Crec que el treball és la seva teràpia, no pot deixar d'estar activa, jo sóc tot el contrari.


Avui estic a casa, el cel és  blau intens, clar i transparent; ha bufat el vent i el sol brilla com lluiria un dia qualsevol del mes de novembre a l'hemisferi nord.


Aquest dies miro glacials: La Patagònia argentina, Xile, Terra de foc i les Chiloé....


.

.

Torno a sentir-me poca cosa.
Poca cosa són els àtons i més poca cosa son els neutrons o el protons i prou important que són.
No tinc una ment privilegiada ni qualitats que jo visqui con excepcionals, ni sóc bonica, mai ho he sigut, ni alta ni prima ni amb una melena sedosa ni amb ulls de pantera.
Hauré de practicar i  controlar l'únic minut que tenim abans de dormir-nos, ho diu avui a la Vanguardia en Garnier Malet, per  connectar amb la part energètica i  demanar-li que em solucioni el meu sentiment de petitesa insignificant de la meva persona. Diu en Garnier que les nits les tenim " per esborrar potencials no desitjats i per  guiar-nos  els pensaments de l'endemà"
Aquesta nit començo, ja us ho  explicaré.


.

.

Hi ha un canvi de temps. Fa un fred que s'ensuma i es rep a la galta directament dels pols. Quan sento aquesta sensació de fred sec  i gèlid, penso en l'os blanc i en el seu hàbitat, en les plaques de l'oceà gelades i alguna foca estirada al damunt amb la seva cria. Imagino l'horitzó prenyat d'icebergs a la deriva i aquella llum reflectida en el gel.


Fa dies que no escric, no tinc ganes, no sé de què parlar per escriure-ho. Hauria de fer un esforç  des del no res o des del l'absurd; intentar traçar senders i, fins i tot, camins prou amplis i llargs que abracessin altres que s'anirien construint per l'impuls que generarien les pròpies paraules, com els meandres d'un riu.


No em sento trista ni perduda ni tal sols cansada. De fet, no sé com en sento. Sé que visc perquè respiro, menjo i realitzo altres funcions animals, com dormir o banyar-me.


Marxo a treballar, però no ho diguis.


Acaben d'apagar el sol. La seva llum daurada i càlida ha deixat d'entrar per la finestra de la cuina. Udola el vent que entra per les reixes de respiració que hi ha habilitades pels gasos....
Faig tard.

Sóc de cap de setmana, en aquesta illa d'aquest país petit, dins un més gran; dins d'un més extens, plegat de penínsules embolcallades pel mar; dins  d'un més esfèric, aixafat pels pols o pels pèls; dins d'un el·líptic, marejat de tanta volta; dins d'un espiral, enlluernat per tanta estrella rutilant.

Ara que les nits són fresques i l'aire és transparent, brillen des de qualsevol indret. Els meus ulls reposen l'esguard  en cada una d'elles, però n'hi ha  tantes!!!!!!! La mirada no abasta la immensitat i elles que, coneixent les nostres limitacions humanes, juguen  entremaliades amb nosaltres a fet i amagar.

.
No  m'ho diguis
ni baix
ni alt
mi amb imatges
ni amb cap recurs que l'ànima s'enganyi
No vull sentir
cap so ni el seu ressò.
Ara és tard
per emmirallar-se
per contemplar-se
i fins i tot
per vestir-se de festa
i dansar.

                                                               .

Sou aquí

-ho diu el cartell-
a la boca del túnel
als peus de la roca grossa.
Anar i tornar
tres hores.
Les moreres i el delta
las rodes i el pedal
sempre endavant.

El llac és profund 
hi reposa un drac adormit 
en la més absoluta
foscor.
S'ha menjat tot un univers innocent
paeix  la llum
sense ànsia ni despertar.

Sou aquí

-ho diu el cartell-
a la boca del túnel
als peus de la roca grossa.
Anar i tornar
tres hores.
Les moreres i el delta
las rodes i el pedal
sempre endavant.

Portem un  camí desfet.

Tot és en avall

no cal parlar d'un cel o d'un horitzó

paraules a la deriva.



.