Es diu Xavier i té sis anys, és trapella de mena, vulnerable pels cinc sentits. Sap fer moltes coses, però no se n'adona, una d'elles: fer massatges totalment personalitzats i  de manera intuïtiva. Avui, m'ha vist cansadísima i li ha sortit del cor de fer-me una sessió totalment altruista i plena d'afecte.

Ha canviat el temps i el Montseny s'ha emboirat amenaçador. Hem comentat que potser nevaria al Turó de l'Home, al de la dona mai neva. És la nostra atalaia es fa camí entre dos edificis oportunistes, hi treu  el cap per l'inflat ull de bou que mira al nord.

En Xavier em fa massatges i jo rebo la seva imposició de mans com un miracle, el seu calor és tan preciós, tan tendre, tan net, tan tou, tan dolç, tan nounat, que encara no li ha donat temps d'enterbolir-se per l'edat.

Són aquestes petites coses del dia dia que no expliquem les que van omplir les alforges. Les paraules no saben expressar aquell amor tan natural i planer  que despenen les accions òrfenes d'egoisme. L'he abraçat fort i quan l'he deixat anar li he donat la gràcies, ell ha respirat profundament, jo diria, mig ofegat per la passió del meu agraïment. Ha passat la tardada relaxat i molt calmat.
La pell mai enganya, sap molt d'autenticitats.