Em desperto com cada dia, a les set en punt. No acostumo a fer-me la mandrosa, però hi ha dies que em costa d'aixecar-me. Dijous passat, em van haver de llevar com qui ajuda un minusvàlid, ara ho puc fer jo sola, no sense certes dificultats.
 Avui m'he llevat amb angoixa; una síndrome que te a veure a una crisi d'ansietat. Els caps de setmana no em passa i quan comença el dilluns truca a la porta aquesta dama que no sé ben be què vol de mi.
Segurament, tinc por del món exterior i ho visc amenaçador. Estic pensant en demanar un trasllat, m'ofega aquesta forma de fer tan perversa i inhumana, aquesta amabilitat formal i fingida, la rebo d'una fredor que em congela el pols i el batec de cor se m'esglaia.