Un any té cinquanta-dues setmanes, uf!!!!!!
Avui, encetem el darrer dia.
Vint-i-quatre hores i un degoteig de segons.

Vuelvo a leer el blog de Estefanía. Tiene una forma tan especial y bella de expresar.
Hoy  le leí un poema que me ha emocionado especialmente. Es curioso como la lectura a veces vibra en el centro del pecho y sabes intuitivamente que aquello posee una especial intensidad que te hace saber de su calidad.
Os participo del poema:

 

lunes 13 de septiembre de 2010

Percibo movimiento en los márgenes
Sin desplazar la mirada.
Cálido manto de noche en mi piel.
Pienso en mis armas, las engraso, las compruebo,
Porque llegará el día. Llegará.


Estefanía González

Un guiño ;))

No tengo la menor duda. ¡Es un extraterrestre!
Al principio  pensé que era alguien que había perdido la cordura por exceso de inteligencia, después, creí que era un buscador compulsivo  de la fe, pero ahora, no me cabe la menor duda: Es un EXTRATERRESTRE.
Después de tener ésta revelación tan intensa, ha anidado en mi corazón humano una  compasión  profunda y una ternura inmensa hacia este ser de otros mundos que busca su nave en algún paraje desolado y elevado cerca de las cumbres. Ahora entiendo la preocupación casi enfermiza por la soledad, por la noche y las estrellas o por los bichos diminutos que seguramente éstos  le recuerdan algún organismo vivo de su planeta. Estoy convencida de que su planeta está por la zona de Orión y que tiene un nombre parecido a algo que sucede en nuestros cielos y que se refiera al nombre genérico que utilizamos los humanos de la península ibérica  para denominar la luminosidad que desprenden  las estrellas: Celístia. Pero últimamente he descubierto una cualidad que me hace pensar que se está humanizando a marchas forzadas. Ha empezado a amar y a enamorarse de las montañas y  empieza a decir que son suyas.¡ Ay señor!  ¡Qué tendrá este planeta nuestro que hasta los del espacio sideral se vuelven posesivos!

-Hola Innocent!
-Com va el dia?
-El dia va fred, amb els peus sota zero. Els gruixuts mitjons de llana atapeïda que porto  no aconsegueixen escalfar aquests dits fredelucs.
-Saps?, veu omnipresent: "i ara què li dic?, millor em faig la despi i espero alguna pregunta amb suc"
-Digues-me bonica?
"Glups, ara ja m'ha mort de tot."

Té la mirada absent, enlairada en un núvol que ha decidit viatjar. No ens ha deixat cap missatge per retrobar-la ni cap adreça per rescatar-la. Té la mirada perduda en un punt equidistant entre la pupil·la dreta i l'esquerra i una boira espessa dilueix la llunyania i la transforma en una gran  llesca de gel que sura mandrosa  sense destí. No té pressa per desfer-se en aigua i  alliberar el batec de les paraules adormides.

ALICIA

Hoy pensé en JC. Recuerdo una mañana del mes de julio, la respuesta tan creativa que me hizo cuando le expresé que no veía nada, que había perdido mucha visión, sobre todo de cerca, pero también de lejos, lo que me hacía pensar que pronto tendría unas gafotas progresivas descansando en mi narizota. Juan Carlos se sonrió y con su voz tremendamente delicada y tierna  me  dijo:
¿Sabes qué le dijo el rey a Alicia?:" Qué bien, no ver nada de tan lejos"  y yo no pude dejar de reír y agradecer, ésa, su inspiración  matutina.

Quien no se conforma es porque no quiere.

Avui és Nadal.

Ells hauran recitat el seu poema que començava dient:

"Avui és nadal

hi ha llums al carrer

i dins de les casses

s'hi està molt bé"

Avui ha estat un dia molt assolellat, però amb un fred que pelava els nassos. Cada família ha dinat a la seva tendència i tradició. Hem rebut correus, trucades. No hem trobar a faltar res (és uns sobirana mentida, però callo, per si llegeixes;"sé que sí"). És Nadal i poc o molt tot està bé. Les espelmes omplen d'un caliu especial  casa meva, la fa íntima i recollida. He encès dos encens, aquells japonesos tan especials que tinc, i he fet un petit ritual: Me'ls  he acostat al front, als llavis i al cor, demanant perdó pels pensaments, les paraules i, sobretot, els sentiments inapropiats, seguidament  els he clavat en la terra  d'un test de potus que tinc  al bagul xinès que em fa de tauleta decorativa als peus d'una més gran que fa d'escriptori
Avui és Nadal i fa fred al carrer.

coses d'una cuinera barruera

No li diré a ningú que he farcit un paó que sembla més una mòmia de tant de cordill que li he posat i que se m`ha rebentat per algunes parts o que m'he cremat la mà amb el vapor que sortia del forn a l'hora de afegir-li el brou o que he fet una mus de taronja que  se m'ha tallat i  sense miraments li he passat la batedora i li he afegit un altre paquet de gelatina, també caducada, per emulsionar-la millor; no ens morirem demà, no toca.
Ara descanso. Em prenc una infusió de poleo-menta  del  Mercadona abans de començar a decorar la taula. Aquest any les estovalles són vermelles i els seus complements de les tonalitats del bosc i escric aquestes ximpleries que no interessen a ningú.

Però el dia ha donat de sí.... Ha començat el vent i el temporal que aquests matí es situava a l'horitzó i feia tornar les barques mestres plovia i jo acabava de fer les últimes compres al mercat del passeig de mar, ja ha arribar a la línia de la costa i no sé si es complicarà la cosa aquesta nit....

Tinc el pensament dividit entre un entrant i dos segons plats. El cor no, aquest traça una autopista ample, recta i planera  fins l'horitzó. Què curiós! un pensament dividit  requereix una decisió reflexionada, però un cor dividit és una altra cosa, no hi ha pensament ni reflexió ni res de res.Un cor dividit és una divisió d'una mateixa.

He sortit per la gran porta que es menja cada matí les petites i mitjanes formigues o que les vomita a la tarda quasi bé a l'hora  del ponent més colpidor. Avui, no sabia què triar, si aquesta posta de sol en les cases baixes o el naixement d'aquest  pleniluni  de desembre entre l'ermita i la torre del castell. Tenia l'emoció dividida. No sabria dir quina imatge  em sacsejava amb més virulència, quina em feia més vulnerable a la llàgrima furtiva lliscant per la galta.

No ho diguis que m'emociona un ocell que no sé anomenar, gris i amb el pit negre, que no havia vist per aquestes contrades i que s'ha quedat quiet a la balla metal·lica  del garatge del veí o la gavina  que traça el seu camí per l'horitzó on davalla el dia  o veure venus col·locat en primera fila  per contemplar la funció que prepara  la nit o......
Però no ho diguis.

Ho reconec. Dins meu hi viu un aventuré. Els de casa, que em coneixen molt i molt bé, em diuen que les meves aventures són de sofà amb manteta i documental de les quatre de la tarde, però ells no ho saben i jo n'estic convençuda que hi viu  un ésser indòmit en el meu interior que necessita rossegar icebergs i enlairar-se com un estel amb el vent estepari, ells no ho saben, però jo ben prou que ho sé, només en cal una estrella polar que em porti de la mà.

Avui és l'aniversari de l'Emma. Trobo que els dissets són dies preciosos per fer coses com néixer. Li he deixat un missatge al mòbil que deia si avui era l'aniversari de l'Emma independentista, jajaja. Després, ella m'ha trucat. Crec que també té sang jueva, de la del Call.

Em pregunta amb una resposta  que vol la meva aprovació: Si quan ens morim anem al cel. No ho sé, jo crec que tornem a casa, però no sé on és. Quan un cotxe no funciona de vell, el portem al desballestament  i nosaltres tornem a casa, doncs, jo penso que quan ens morim abandonem el cos i tornen a la nostra llar.
La conversa ha tranquil·litzat l'interrogant. Li han posat el  lloc: el cel, i jo em quedo amb la pregunta existencial que últimament em corca l'esperit i que tinc una urgència imperiosa de resoldre-la.

                La envidia, patrimonio de los mediocres.

¡Cuántas zancadillas formalmente bien estructuradas con argumentación de estrategas! Así nos va. Ponga un mediocre a su lado, en el trabajo, por ejemplo, que es donde suelen ser más evidentes y la vida tomará el matiz  más complicado que pueda existir.

No sabria com anomenar aquest sentiment que em té d'un malhumor desbordat. Sóc un ogre a punt de devorar qualsevol cosa que se'm posi als nassos. No sé com anomenar aquest monstre que de tant en tant  m'habita.
Haurem de anomenar les coses pel seu nom i aplicar a l'enveja, al totalitarisme, als favoratismes i a la mediocritat, la indiferància més cínica.
Encenc l'encens més pur amb una inclinació reverencial demanant perdó pels pensaments, les paraules i els sentiments inapropiats i desterrats del meu centre; respiro amb l'omnipotent MÛ fins que aquest monstre acluqui els ulls i abandoni la seva fortalesa en el somni d'aquesta  nit de desembre.

 8:52

No oblidem que la lluna és canviant, que surt cap el tard i que és nocturna. No oblidem que de vegades ens agafa derrotadíssims i cansats, però jo no la canviaria per res quan se'ns mostra ufanosa i plena, jo em menjaria tots el seu pleniluni sense por de quedar-me alienada.
Bon dia i besades de lluna.
A la feina...

Vull fer-te un regal: Encens, un de japonès, molt i molt especial. Prepararé un capseta buida d'un vano i hi posaré un grapadet menut del que tinc en la capsa verda decorada amb les branques i flors blanques dels cirerers, assenyalant la puresa de la seva elaboració. Cenyiré  les varetes amb un petit paper d'arròs escrit amb caràcters japonesos que expliquen la seva fabricació artesanal, després, la tancaré amorosament, com si el millor cofre la protegís de tanta banalitat. L'embolicaré amb un paper especial per les èpoques i el coronaré amb un llaç, demà te'l portaré perquè el puguis encendre en el teu minúscul jardí zen, em fa il·lusió.
I....

 No sé si ho sabràs

no sé si ho notaràs

l'afecte sincer d'aquest ritual.


.

Hem tornat a la feina. Ells arriben alegres i fins i tot si els col·loquessim en un pentagrama  formarien una melodia ben curta,  d'unes  vint-i-quatre notes, que avui la he escoltat molt viva i alegre. Fan els seu tarannà sense que una hagi d'intervenir pràcticament. Em sec en una cadira sense rellevància i espero el silenci que es va produint autònomament i espontàniament. Després d'un segon de silenci compartit, hi ha un bon dia per tothom, tothom respon,  bon dia, en un to quasi bé de cant. El vaixell surt de  port amb les veles desplegades. Els coloms voleiant, alguna gavina jove i alguna més vella s'hi animen a tafanejar des del sostre del gran dic que ens separa de l'horitzó.

Escucha el silencio de la hoja, que se mece pausadamente  sin prisa en su caída, hasta remansarse en el suelo.
Siente el latido silencioso  de la semilla dormida en el interior de la tierra esperando su momento.
Mira la silenciosa quietud de la lagartija que retoza sobre la piedra que se emborrachó de sol.
Parpadea silenciosamente el cromatismo del día naciente y  del somnoliento que bosteza con un adiós.
Contempla la tiara celeste en las noches limpias de ruido, más allá de Orión, y el gran e inconmensurable silencio resonará en tu corazón de hombre.

De vegades, certes entrades inspiren. No ho sé, aquest món telemàtic, també batega.

És maquíssima, tot i que ja té una certa edat. La recordo  de l'institut, amb els seus cabells llargs i  rinxolats, d'un color castany clar amb reflexos daurats. Tenia un aire d'alegria saltironant, con si el seu fer fos una voleiada dolça que se'n portés algun tipus de melangia imprecisa o, més ben dit, com si el seu passar et provoqués  la sorpresa de quelcom inesperat i alhora gratíssim. No me'n recordo del seu nom, però em segueix produint aquella necessitat de contemplar-la com qui s'embalada d'una obra d'art.

Havia d'haver escrit ahir que començava el mes de desembre, però les coses es van anar embolicant fins el punt de no tenir el temps necessari i quan va ser el moment de tenir-lo, les hores de rodatge del dia em van fer davallar l'energia. Avui, tampoc, tinc massa temps, de fet, ja fa cinc minuts que faig tard, com el conill de l'Alícia, però volia  teclejar una mica per fer un xic de pràctica amb els dits, em venia de gust.