He sortit per la gran porta que es menja cada matí les petites i mitjanes formigues o que les vomita a la tarda quasi bé a l'hora  del ponent més colpidor. Avui, no sabia què triar, si aquesta posta de sol en les cases baixes o el naixement d'aquest  pleniluni  de desembre entre l'ermita i la torre del castell. Tenia l'emoció dividida. No sabria dir quina imatge  em sacsejava amb més virulència, quina em feia més vulnerable a la llàgrima furtiva lliscant per la galta.

No ho diguis que m'emociona un ocell que no sé anomenar, gris i amb el pit negre, que no havia vist per aquestes contrades i que s'ha quedat quiet a la balla metal·lica  del garatge del veí o la gavina  que traça el seu camí per l'horitzó on davalla el dia  o veure venus col·locat en primera fila  per contemplar la funció que prepara  la nit o......
Però no ho diguis.