Un any té cinquanta-dues setmanes, uf!!!!!!
Avui, encetem el darrer dia.
Vint-i-quatre hores i un degoteig de segons.
divendres, 31 de desembre del 2010
dimecres, 29 de desembre del 2010
Vuelvo a leer el blog de Estefanía. Tiene una forma tan especial y bella de expresar.
Hoy le leí un poema que me ha emocionado especialmente. Es curioso como la lectura a veces vibra en el centro del pecho y sabes intuitivamente que aquello posee una especial intensidad que te hace saber de su calidad.
Os participo del poema:
Percibo movimiento en los márgenes
Sin desplazar la mirada.
Cálido manto de noche en mi piel.
Pienso en mis armas, las engraso, las compruebo,
Porque llegará el día. Llegará.
Estefanía González
Hoy le leí un poema que me ha emocionado especialmente. Es curioso como la lectura a veces vibra en el centro del pecho y sabes intuitivamente que aquello posee una especial intensidad que te hace saber de su calidad.
Os participo del poema:
lunes 13 de septiembre de 2010
Percibo movimiento en los márgenes
Sin desplazar la mirada.
Cálido manto de noche en mi piel.
Pienso en mis armas, las engraso, las compruebo,
Porque llegará el día. Llegará.
Estefanía González
Un guiño ;))
No tengo la menor duda. ¡Es un extraterrestre!
Al principio pensé que era alguien que había perdido la cordura por exceso de inteligencia, después, creí que era un buscador compulsivo de la fe, pero ahora, no me cabe la menor duda: Es un EXTRATERRESTRE.
Después de tener ésta revelación tan intensa, ha anidado en mi corazón humano una compasión profunda y una ternura inmensa hacia este ser de otros mundos que busca su nave en algún paraje desolado y elevado cerca de las cumbres. Ahora entiendo la preocupación casi enfermiza por la soledad, por la noche y las estrellas o por los bichos diminutos que seguramente éstos le recuerdan algún organismo vivo de su planeta. Estoy convencida de que su planeta está por la zona de Orión y que tiene un nombre parecido a algo que sucede en nuestros cielos y que se refiera al nombre genérico que utilizamos los humanos de la península ibérica para denominar la luminosidad que desprenden las estrellas: Celístia. Pero últimamente he descubierto una cualidad que me hace pensar que se está humanizando a marchas forzadas. Ha empezado a amar y a enamorarse de las montañas y empieza a decir que son suyas.¡ Ay señor! ¡Qué tendrá este planeta nuestro que hasta los del espacio sideral se vuelven posesivos!
Al principio pensé que era alguien que había perdido la cordura por exceso de inteligencia, después, creí que era un buscador compulsivo de la fe, pero ahora, no me cabe la menor duda: Es un EXTRATERRESTRE.
Después de tener ésta revelación tan intensa, ha anidado en mi corazón humano una compasión profunda y una ternura inmensa hacia este ser de otros mundos que busca su nave en algún paraje desolado y elevado cerca de las cumbres. Ahora entiendo la preocupación casi enfermiza por la soledad, por la noche y las estrellas o por los bichos diminutos que seguramente éstos le recuerdan algún organismo vivo de su planeta. Estoy convencida de que su planeta está por la zona de Orión y que tiene un nombre parecido a algo que sucede en nuestros cielos y que se refiera al nombre genérico que utilizamos los humanos de la península ibérica para denominar la luminosidad que desprenden las estrellas: Celístia. Pero últimamente he descubierto una cualidad que me hace pensar que se está humanizando a marchas forzadas. Ha empezado a amar y a enamorarse de las montañas y empieza a decir que son suyas.¡ Ay señor! ¡Qué tendrá este planeta nuestro que hasta los del espacio sideral se vuelven posesivos!
dimarts, 28 de desembre del 2010
-Hola Innocent!
-Com va el dia?
-El dia va fred, amb els peus sota zero. Els gruixuts mitjons de llana atapeïda que porto no aconsegueixen escalfar aquests dits fredelucs.
-Saps?, veu omnipresent: "i ara què li dic?, millor em faig la despi i espero alguna pregunta amb suc"
-Digues-me bonica?
"Glups, ara ja m'ha mort de tot."
-Com va el dia?
-El dia va fred, amb els peus sota zero. Els gruixuts mitjons de llana atapeïda que porto no aconsegueixen escalfar aquests dits fredelucs.
-Saps?, veu omnipresent: "i ara què li dic?, millor em faig la despi i espero alguna pregunta amb suc"
-Digues-me bonica?
"Glups, ara ja m'ha mort de tot."
dilluns, 27 de desembre del 2010
Té la mirada absent, enlairada en un núvol que ha decidit viatjar. No ens ha deixat cap missatge per retrobar-la ni cap adreça per rescatar-la. Té la mirada perduda en un punt equidistant entre la pupil·la dreta i l'esquerra i una boira espessa dilueix la llunyania i la transforma en una gran llesca de gel que sura mandrosa sense destí. No té pressa per desfer-se en aigua i alliberar el batec de les paraules adormides.
diumenge, 26 de desembre del 2010
ALICIA
Hoy pensé en JC. Recuerdo una mañana del mes de julio, la respuesta tan creativa que me hizo cuando le expresé que no veía nada, que había perdido mucha visión, sobre todo de cerca, pero también de lejos, lo que me hacía pensar que pronto tendría unas gafotas progresivas descansando en mi narizota. Juan Carlos se sonrió y con su voz tremendamente delicada y tierna me dijo:
¿Sabes qué le dijo el rey a Alicia?:" Qué bien, no ver nada de tan lejos" y yo no pude dejar de reír y agradecer, ésa, su inspiración matutina.
Quien no se conforma es porque no quiere.
¿Sabes qué le dijo el rey a Alicia?:" Qué bien, no ver nada de tan lejos" y yo no pude dejar de reír y agradecer, ésa, su inspiración matutina.
Quien no se conforma es porque no quiere.
dissabte, 25 de desembre del 2010
Avui és Nadal.
Avui ha estat un dia molt assolellat, però amb un fred que pelava els nassos. Cada família ha dinat a la seva tendència i tradició. Hem rebut correus, trucades. No hem trobar a faltar res (és uns sobirana mentida, però callo, per si llegeixes;"sé que sí"). És Nadal i poc o molt tot està bé. Les espelmes omplen d'un caliu especial casa meva, la fa íntima i recollida. He encès dos encens, aquells japonesos tan especials que tinc, i he fet un petit ritual: Me'ls he acostat al front, als llavis i al cor, demanant perdó pels pensaments, les paraules i, sobretot, els sentiments inapropiats, seguidament els he clavat en la terra d'un test de potus que tinc al bagul xinès que em fa de tauleta decorativa als peus d'una més gran que fa d'escriptori
Avui és Nadal i fa fred al carrer.
Ells hauran recitat el seu poema que començava dient:
"Avui és nadal
hi ha llums al carrer
i dins de les casses
s'hi està molt bé"
Avui ha estat un dia molt assolellat, però amb un fred que pelava els nassos. Cada família ha dinat a la seva tendència i tradició. Hem rebut correus, trucades. No hem trobar a faltar res (és uns sobirana mentida, però callo, per si llegeixes;"sé que sí"). És Nadal i poc o molt tot està bé. Les espelmes omplen d'un caliu especial casa meva, la fa íntima i recollida. He encès dos encens, aquells japonesos tan especials que tinc, i he fet un petit ritual: Me'ls he acostat al front, als llavis i al cor, demanant perdó pels pensaments, les paraules i, sobretot, els sentiments inapropiats, seguidament els he clavat en la terra d'un test de potus que tinc al bagul xinès que em fa de tauleta decorativa als peus d'una més gran que fa d'escriptori
Avui és Nadal i fa fred al carrer.
divendres, 24 de desembre del 2010
coses d'una cuinera barruera
No li diré a ningú que he farcit un paó que sembla més una mòmia de tant de cordill que li he posat i que se m`ha rebentat per algunes parts o que m'he cremat la mà amb el vapor que sortia del forn a l'hora de afegir-li el brou o que he fet una mus de taronja que se m'ha tallat i sense miraments li he passat la batedora i li he afegit un altre paquet de gelatina, també caducada, per emulsionar-la millor; no ens morirem demà, no toca.
Ara descanso. Em prenc una infusió de poleo-menta del Mercadona abans de començar a decorar la taula. Aquest any les estovalles són vermelles i els seus complements de les tonalitats del bosc i escric aquestes ximpleries que no interessen a ningú.
Però el dia ha donat de sí.... Ha començat el vent i el temporal que aquests matí es situava a l'horitzó i feia tornar les barques mestres plovia i jo acabava de fer les últimes compres al mercat del passeig de mar, ja ha arribar a la línia de la costa i no sé si es complicarà la cosa aquesta nit....
Ara descanso. Em prenc una infusió de poleo-menta del Mercadona abans de començar a decorar la taula. Aquest any les estovalles són vermelles i els seus complements de les tonalitats del bosc i escric aquestes ximpleries que no interessen a ningú.
Però el dia ha donat de sí.... Ha començat el vent i el temporal que aquests matí es situava a l'horitzó i feia tornar les barques mestres plovia i jo acabava de fer les últimes compres al mercat del passeig de mar, ja ha arribar a la línia de la costa i no sé si es complicarà la cosa aquesta nit....
dijous, 23 de desembre del 2010
Tinc el pensament dividit entre un entrant i dos segons plats. El cor no, aquest traça una autopista ample, recta i planera fins l'horitzó. Què curiós! un pensament dividit requereix una decisió reflexionada, però un cor dividit és una altra cosa, no hi ha pensament ni reflexió ni res de res.Un cor dividit és una divisió d'una mateixa.
dilluns, 20 de desembre del 2010
He sortit per la gran porta que es menja cada matí les petites i mitjanes formigues o que les vomita a la tarda quasi bé a l'hora del ponent més colpidor. Avui, no sabia què triar, si aquesta posta de sol en les cases baixes o el naixement d'aquest pleniluni de desembre entre l'ermita i la torre del castell. Tenia l'emoció dividida. No sabria dir quina imatge em sacsejava amb més virulència, quina em feia més vulnerable a la llàgrima furtiva lliscant per la galta.
No ho diguis que m'emociona un ocell que no sé anomenar, gris i amb el pit negre, que no havia vist per aquestes contrades i que s'ha quedat quiet a la balla metal·lica del garatge del veí o la gavina que traça el seu camí per l'horitzó on davalla el dia o veure venus col·locat en primera fila per contemplar la funció que prepara la nit o......
Però no ho diguis.
No ho diguis que m'emociona un ocell que no sé anomenar, gris i amb el pit negre, que no havia vist per aquestes contrades i que s'ha quedat quiet a la balla metal·lica del garatge del veí o la gavina que traça el seu camí per l'horitzó on davalla el dia o veure venus col·locat en primera fila per contemplar la funció que prepara la nit o......
Però no ho diguis.
divendres, 17 de desembre del 2010
Ho reconec. Dins meu hi viu un aventuré. Els de casa, que em coneixen molt i molt bé, em diuen que les meves aventures són de sofà amb manteta i documental de les quatre de la tarde, però ells no ho saben i jo n'estic convençuda que hi viu un ésser indòmit en el meu interior que necessita rossegar icebergs i enlairar-se com un estel amb el vent estepari, ells no ho saben, però jo ben prou que ho sé, només en cal una estrella polar que em porti de la mà.
Avui és l'aniversari de l'Emma. Trobo que els dissets són dies preciosos per fer coses com néixer. Li he deixat un missatge al mòbil que deia si avui era l'aniversari de l'Emma independentista, jajaja. Després, ella m'ha trucat. Crec que també té sang jueva, de la del Call.
Avui és l'aniversari de l'Emma. Trobo que els dissets són dies preciosos per fer coses com néixer. Li he deixat un missatge al mòbil que deia si avui era l'aniversari de l'Emma independentista, jajaja. Després, ella m'ha trucat. Crec que també té sang jueva, de la del Call.
dimarts, 14 de desembre del 2010
Em pregunta amb una resposta que vol la meva aprovació: Si quan ens morim anem al cel. No ho sé, jo crec que tornem a casa, però no sé on és. Quan un cotxe no funciona de vell, el portem al desballestament i nosaltres tornem a casa, doncs, jo penso que quan ens morim abandonem el cos i tornen a la nostra llar.
La conversa ha tranquil·litzat l'interrogant. Li han posat el lloc: el cel, i jo em quedo amb la pregunta existencial que últimament em corca l'esperit i que tinc una urgència imperiosa de resoldre-la.
La conversa ha tranquil·litzat l'interrogant. Li han posat el lloc: el cel, i jo em quedo amb la pregunta existencial que últimament em corca l'esperit i que tinc una urgència imperiosa de resoldre-la.
dilluns, 13 de desembre del 2010
No sabria com anomenar aquest sentiment que em té d'un malhumor desbordat. Sóc un ogre a punt de devorar qualsevol cosa que se'm posi als nassos. No sé com anomenar aquest monstre que de tant en tant m'habita.
Haurem de anomenar les coses pel seu nom i aplicar a l'enveja, al totalitarisme, als favoratismes i a la mediocritat, la indiferància més cínica.
Encenc l'encens més pur amb una inclinació reverencial demanant perdó pels pensaments, les paraules i els sentiments inapropiats i desterrats del meu centre; respiro amb l'omnipotent MÛ fins que aquest monstre acluqui els ulls i abandoni la seva fortalesa en el somni d'aquesta nit de desembre.
Haurem de anomenar les coses pel seu nom i aplicar a l'enveja, al totalitarisme, als favoratismes i a la mediocritat, la indiferància més cínica.
Encenc l'encens més pur amb una inclinació reverencial demanant perdó pels pensaments, les paraules i els sentiments inapropiats i desterrats del meu centre; respiro amb l'omnipotent MÛ fins que aquest monstre acluqui els ulls i abandoni la seva fortalesa en el somni d'aquesta nit de desembre.
8:52
No oblidem que la lluna és canviant, que surt cap el tard i que és nocturna. No oblidem que de vegades ens agafa derrotadíssims i cansats, però jo no la canviaria per res quan se'ns mostra ufanosa i plena, jo em menjaria tots el seu pleniluni sense por de quedar-me alienada.
Bon dia i besades de lluna.
A la feina...
No oblidem que la lluna és canviant, que surt cap el tard i que és nocturna. No oblidem que de vegades ens agafa derrotadíssims i cansats, però jo no la canviaria per res quan se'ns mostra ufanosa i plena, jo em menjaria tots el seu pleniluni sense por de quedar-me alienada.
Bon dia i besades de lluna.
A la feina...
divendres, 10 de desembre del 2010
Vull fer-te un regal: Encens, un de japonès, molt i molt especial. Prepararé un capseta buida d'un vano i hi posaré un grapadet menut del que tinc en la capsa verda decorada amb les branques i flors blanques dels cirerers, assenyalant la puresa de la seva elaboració. Cenyiré les varetes amb un petit paper d'arròs escrit amb caràcters japonesos que expliquen la seva fabricació artesanal, després, la tancaré amorosament, com si el millor cofre la protegís de tanta banalitat. L'embolicaré amb un paper especial per les èpoques i el coronaré amb un llaç, demà te'l portaré perquè el puguis encendre en el teu minúscul jardí zen, em fa il·lusió.
I....
I....
No sé si ho sabràs
no sé si ho notaràs
l'afecte sincer d'aquest ritual.
.
.
dijous, 9 de desembre del 2010
Hem tornat a la feina. Ells arriben alegres i fins i tot si els col·loquessim en un pentagrama formarien una melodia ben curta, d'unes vint-i-quatre notes, que avui la he escoltat molt viva i alegre. Fan els seu tarannà sense que una hagi d'intervenir pràcticament. Em sec en una cadira sense rellevància i espero el silenci que es va produint autònomament i espontàniament. Després d'un segon de silenci compartit, hi ha un bon dia per tothom, tothom respon, bon dia, en un to quasi bé de cant. El vaixell surt de port amb les veles desplegades. Els coloms voleiant, alguna gavina jove i alguna més vella s'hi animen a tafanejar des del sostre del gran dic que ens separa de l'horitzó.
dimecres, 8 de desembre del 2010
Escucha el silencio de la hoja, que se mece pausadamente sin prisa en su caída, hasta remansarse en el suelo.
Siente el latido silencioso de la semilla dormida en el interior de la tierra esperando su momento.
Mira la silenciosa quietud de la lagartija que retoza sobre la piedra que se emborrachó de sol.
Parpadea silenciosamente el cromatismo del día naciente y del somnoliento que bosteza con un adiós.
Contempla la tiara celeste en las noches limpias de ruido, más allá de Orión, y el gran e inconmensurable silencio resonará en tu corazón de hombre.
De vegades, certes entrades inspiren. No ho sé, aquest món telemàtic, també batega.
Siente el latido silencioso de la semilla dormida en el interior de la tierra esperando su momento.
Mira la silenciosa quietud de la lagartija que retoza sobre la piedra que se emborrachó de sol.
Parpadea silenciosamente el cromatismo del día naciente y del somnoliento que bosteza con un adiós.
Contempla la tiara celeste en las noches limpias de ruido, más allá de Orión, y el gran e inconmensurable silencio resonará en tu corazón de hombre.
De vegades, certes entrades inspiren. No ho sé, aquest món telemàtic, també batega.
dijous, 2 de desembre del 2010
És maquíssima, tot i que ja té una certa edat. La recordo de l'institut, amb els seus cabells llargs i rinxolats, d'un color castany clar amb reflexos daurats. Tenia un aire d'alegria saltironant, con si el seu fer fos una voleiada dolça que se'n portés algun tipus de melangia imprecisa o, més ben dit, com si el seu passar et provoqués la sorpresa de quelcom inesperat i alhora gratíssim. No me'n recordo del seu nom, però em segueix produint aquella necessitat de contemplar-la com qui s'embalada d'una obra d'art.
Havia d'haver escrit ahir que començava el mes de desembre, però les coses es van anar embolicant fins el punt de no tenir el temps necessari i quan va ser el moment de tenir-lo, les hores de rodatge del dia em van fer davallar l'energia. Avui, tampoc, tinc massa temps, de fet, ja fa cinc minuts que faig tard, com el conill de l'Alícia, però volia teclejar una mica per fer un xic de pràctica amb els dits, em venia de gust.
dimarts, 30 de novembre del 2010
Hi ha un silenci subtil. Un silenci que no creus que pugui existir o manifestar-se amb aquesta sordesa,
com si de cop les orelles s'haguessin ordenat una vaga de ressonàncies; ni aguts, ni greus ni tan sols
intermitjos, fins el punt que pots sentir el que seria viure sense l'oïda. Hi ha un silenci que t'anima a l'escolta per sorprendre'l, a investigar si algun so despistat ha oblidat de treure's la sabates i el seu oblit t'ajuda a sortir d'aquesta estranyesa, però de cop, aquesta acció d'escolta intencionada l'esvaeix en el no res. Arribes a creure que aquest profund i misteriós silenci ha estat un molt real miratge de la teva psique.
com si de cop les orelles s'haguessin ordenat una vaga de ressonàncies; ni aguts, ni greus ni tan sols
intermitjos, fins el punt que pots sentir el que seria viure sense l'oïda. Hi ha un silenci que t'anima a l'escolta per sorprendre'l, a investigar si algun so despistat ha oblidat de treure's la sabates i el seu oblit t'ajuda a sortir d'aquesta estranyesa, però de cop, aquesta acció d'escolta intencionada l'esvaeix en el no res. Arribes a creure que aquest profund i misteriós silenci ha estat un molt real miratge de la teva psique.
dilluns, 29 de novembre del 2010
Avui era un dia d'aquells que l'eufòria de les eleccions no s'ha fet notar en cap àmbit on jo em moc. Què curiós!!! Ens dóna el mateix qui hagi guanyat, és un desencís força pesat el que ens forada. Ha fet tant de mal aquest govern en el nostre sector que el menyspreu és l'únic passaport que se'n duu. No imaginava que un govern d'esquerres podia arribar a ferir tan greument un sistema educatiu. Estem malalts i no hi ha cap remei pal·liatiu per alleugerar aquesta simptomatologia tan nefasta.
dimarts, 23 de novembre del 2010
Mantra
Quina sensació tan reparadora i agradable, sentir aquesta harmonia interior, després del dia d'ahir que, ara no existeix, el recordo amb una sensació d'estrès desbordat.
Com la calma del mar després d'un temporal, sentir-la reverberà, serena l'esperit sense que aquest sàpiga res del dia anterior ni guardi memòria del que va ser, expressa el que és, melodia del seu déu interior que de vegades per no sé quina raó inexplicable transcendeix als altres i els retorna confiadament a la llar perduda.
Les mirades, els gestos i els caminar fugisser dels gats. Quanta ocultació desxifrada!
Com la calma del mar després d'un temporal, sentir-la reverberà, serena l'esperit sense que aquest sàpiga res del dia anterior ni guardi memòria del que va ser, expressa el que és, melodia del seu déu interior que de vegades per no sé quina raó inexplicable transcendeix als altres i els retorna confiadament a la llar perduda.
Les mirades, els gestos i els caminar fugisser dels gats. Quanta ocultació desxifrada!
dilluns, 22 de novembre del 2010
Passadissos
-No marxis. Allà hi ha la Conxi i la seva germana.
-I què! I altres persones.
-Et trobaré molt a faltar. Em fas sentir segura i em dones molta confiança.
Tinc que parlar amb la Irene. Si ella em diu que estaré bé i podré superar el trobar-te a faltar, ho faré. Ja sap que necessito algú per escampar la boira. Si ella m'assegura que podré caminar en solitari, ho faré. M'ofego.
-Segons com, jo també puc venir.
-No t'amoïnis que potser no marxo i si marxo,potser, la Mariona es queda amb tu i tot rutlla. Confia i no pateixis.
-No cal que et digui que no ho diguis, ja ho he dit jo a massa gent i les paraules en aquest cove ressonen sense massa problemes, s'escampen per cada una de les escletxes d'aquest vint-i-cinc anys d'aparences.
M'ha enredat amb la rúbrica
-No t'he trobat
-Però, m'has buscat? Entro cada dia per la mateixa porta i ningú m'ha dit res ni m'ha vingut a dir res.
Com pots dit que no m'has trobat si no has fet el pas de trobar-me?
Això és una conducta estranya i plena de la brutícia de qui vol culpabilitzar a l'altre. No m'enredis
Sona l'altaveu donant una informació ordre que implícitament diu que a les cinc és fa la compra.
Entesos, t'has anar a plorar a la teva amiga, la dolenta, jo, com sempre, però ara saps qui sóc i no em deixo embolicar per la teva rúbrica.
Comencen a manifestar-se les conductes dels perversos morals, en saben tant; porten tants anys de pràctica i aquest món hipòcrita hi ajuda tant. Tot el seu gremi ha estat informat de l'agravi infringit a la divina, experta en sabates de marca, és molt pija ella.
Ja sabem que el vòmits són pudents.
Respira i no ho diguis.
-Però, m'has buscat? Entro cada dia per la mateixa porta i ningú m'ha dit res ni m'ha vingut a dir res.
Com pots dit que no m'has trobat si no has fet el pas de trobar-me?
Això és una conducta estranya i plena de la brutícia de qui vol culpabilitzar a l'altre. No m'enredis
Sona l'altaveu donant una informació ordre que implícitament diu que a les cinc és fa la compra.
Entesos, t'has anar a plorar a la teva amiga, la dolenta, jo, com sempre, però ara saps qui sóc i no em deixo embolicar per la teva rúbrica.
Comencen a manifestar-se les conductes dels perversos morals, en saben tant; porten tants anys de pràctica i aquest món hipòcrita hi ajuda tant. Tot el seu gremi ha estat informat de l'agravi infringit a la divina, experta en sabates de marca, és molt pija ella.
Ja sabem que el vòmits són pudents.
Respira i no ho diguis.
diumenge, 21 de novembre del 2010
L'horitzó, encrestat,
com un miratge,
una ciutat en la llunyania
fins i tot amb piràmide de keops,però jo miro
a la línia mitjanera que m'invento
perquè puc delimitar els teus contorns
de veles isòsceles ben definides.
Aquest nou horitzó, m'anima a la calma i em
convida al profund silenci reparador
d'aquest matí que es començava a llevar fred
amb el cor tendrament novell del nou dia..
Pedalant.
com un miratge,
una ciutat en la llunyania
fins i tot amb piràmide de keops,però jo miro
a la línia mitjanera que m'invento
perquè puc delimitar els teus contorns
de veles isòsceles ben definides.
Aquest nou horitzó, m'anima a la calma i em
convida al profund silenci reparador
d'aquest matí que es començava a llevar fred
amb el cor tendrament novell del nou dia..
Pedalant.
divendres, 19 de novembre del 2010
He dormit super bé. El dia s'ha llevat assolellat i transparent, el mar anunciant la tardor avançada. Cada dia, quan em camino al matí cap a la feina, el contemplo un segons; reconec que no puc quedar-me més estona perquè vaig una mica ajustada de temps a aquestes hores, tot i que em llevo a les set en punt. Ara, el dia s'ha girat amenaçador, el cel s'ha cobert amb una atapeïda manta blanca de núvols que inspiren neu i sento com el fred va guanyant la partida.
El dia, tan creatiu com ha volgut, m'ha anat mostrat les seves intencions; sort que ve de cara i cada una de les seves contrades ha portat la sorpresa i, alhora, l'alegria emocionada.
Encara no ha acabat, de fet, li queda un bon tros de camí perquè sigui demà, però no puc més que dir-li i donar-li les gràcies per cada una de les oportunitat d'avui.
El dia, tan creatiu com ha volgut, m'ha anat mostrat les seves intencions; sort que ve de cara i cada una de les seves contrades ha portat la sorpresa i, alhora, l'alegria emocionada.
Encara no ha acabat, de fet, li queda un bon tros de camí perquè sigui demà, però no puc més que dir-li i donar-li les gràcies per cada una de les oportunitat d'avui.
dimecres, 17 de novembre del 2010
Es diu Xavier i té sis anys, és trapella de mena, vulnerable pels cinc sentits. Sap fer moltes coses, però no se n'adona, una d'elles: fer massatges totalment personalitzats i de manera intuïtiva. Avui, m'ha vist cansadísima i li ha sortit del cor de fer-me una sessió totalment altruista i plena d'afecte.
Ha canviat el temps i el Montseny s'ha emboirat amenaçador. Hem comentat que potser nevaria al Turó de l'Home, al de la dona mai neva. És la nostra atalaia es fa camí entre dos edificis oportunistes, hi treu el cap per l'inflat ull de bou que mira al nord.
En Xavier em fa massatges i jo rebo la seva imposició de mans com un miracle, el seu calor és tan preciós, tan tendre, tan net, tan tou, tan dolç, tan nounat, que encara no li ha donat temps d'enterbolir-se per l'edat.
Són aquestes petites coses del dia dia que no expliquem les que van omplir les alforges. Les paraules no saben expressar aquell amor tan natural i planer que despenen les accions òrfenes d'egoisme. L'he abraçat fort i quan l'he deixat anar li he donat la gràcies, ell ha respirat profundament, jo diria, mig ofegat per la passió del meu agraïment. Ha passat la tardada relaxat i molt calmat.
La pell mai enganya, sap molt d'autenticitats.
Ha canviat el temps i el Montseny s'ha emboirat amenaçador. Hem comentat que potser nevaria al Turó de l'Home, al de la dona mai neva. És la nostra atalaia es fa camí entre dos edificis oportunistes, hi treu el cap per l'inflat ull de bou que mira al nord.
En Xavier em fa massatges i jo rebo la seva imposició de mans com un miracle, el seu calor és tan preciós, tan tendre, tan net, tan tou, tan dolç, tan nounat, que encara no li ha donat temps d'enterbolir-se per l'edat.
Són aquestes petites coses del dia dia que no expliquem les que van omplir les alforges. Les paraules no saben expressar aquell amor tan natural i planer que despenen les accions òrfenes d'egoisme. L'he abraçat fort i quan l'he deixat anar li he donat la gràcies, ell ha respirat profundament, jo diria, mig ofegat per la passió del meu agraïment. Ha passat la tardada relaxat i molt calmat.
La pell mai enganya, sap molt d'autenticitats.
dimarts, 16 de novembre del 2010
.
No ploris bonica, no ploris
que mai se sap què et regalarà la vida.
Això que penses, no és real. Allò que creus, només és una creença; segurament no és necessària per seguir confiada. El que voldries, és un desig estimatiu, però no viu en el present, no forma part del passat i no existeix en el futur; el futur encara ha d'arribar i arribarà com ell voldrà.
No ploris preciosa i confia i escolta i entén el missatge íntim que és per tu, només per tu, teu.
.
No ploris bonica, no ploris
que mai se sap què et regalarà la vida.
Això que penses, no és real. Allò que creus, només és una creença; segurament no és necessària per seguir confiada. El que voldries, és un desig estimatiu, però no viu en el present, no forma part del passat i no existeix en el futur; el futur encara ha d'arribar i arribarà com ell voldrà.
No ploris preciosa i confia i escolta i entén el missatge íntim que és per tu, només per tu, teu.
.
dilluns, 15 de novembre del 2010
Em desperto com cada dia, a les set en punt. No acostumo a fer-me la mandrosa, però hi ha dies que em costa d'aixecar-me. Dijous passat, em van haver de llevar com qui ajuda un minusvàlid, ara ho puc fer jo sola, no sense certes dificultats.
Avui m'he llevat amb angoixa; una síndrome que te a veure a una crisi d'ansietat. Els caps de setmana no em passa i quan comença el dilluns truca a la porta aquesta dama que no sé ben be què vol de mi.
Segurament, tinc por del món exterior i ho visc amenaçador. Estic pensant en demanar un trasllat, m'ofega aquesta forma de fer tan perversa i inhumana, aquesta amabilitat formal i fingida, la rebo d'una fredor que em congela el pols i el batec de cor se m'esglaia.
Avui m'he llevat amb angoixa; una síndrome que te a veure a una crisi d'ansietat. Els caps de setmana no em passa i quan comença el dilluns truca a la porta aquesta dama que no sé ben be què vol de mi.
Segurament, tinc por del món exterior i ho visc amenaçador. Estic pensant en demanar un trasllat, m'ofega aquesta forma de fer tan perversa i inhumana, aquesta amabilitat formal i fingida, la rebo d'una fredor que em congela el pols i el batec de cor se m'esglaia.
diumenge, 14 de novembre del 2010
dissabte, 13 de novembre del 2010
@
"Espero que sigamos contando contigo para los próximos talleres, sino se te echaría mucho de menos."
"...y yo quiero seguir participando"
No sé si habla por él o por que ha escuchado los comentarios del grupo. A veces hablamos en plural para expresar un sentimiento que quiere salir con fuerza y que tenemos solapado por represión de un control que obedece a aspectos más culturales que otra cosa, porque viene de un hombre y se pude malinterpretar.
En cualquier caso será una forma más de expresar y una no le dará más importancia que la sinceridad de un afecto que ha anidado en su interior y que ha decidido manifestarse vía e-mail.
.
dijous, 11 de novembre del 2010
.
Què difícil és escriure un correu, quan la forma natural d'una és anul·lar quelcom sense voltes innecessàries!
Què difícil és escriure intentant que l'altre ho rebi el més suau i delicat!
Què difícil és marejar la perdiu quan el tarannà d'una és la línia recta, sense jocs ni seduccions per treure posteriors profits!
Què difícil és tot plegat ! uffffffffffff! Rebufa
Sort que no vaig haver de fer mai una entrevista de treball!!!!!!!
.
.
dimecres, 10 de novembre del 2010
Avui no he anat a treballar, no em trobo bé. Fa dies que em llevo amb molt dolor al coll, no sé si són els muscles o les vertebres, pràcticament no he dormit. Ara en trobo més be i he baixat a fer una ullada a l'ordinador. La mare ha vingut a casa i em sento molt reconfortada. No vull que vingui massa perquè es passa tota l'estona treballant, és com una necessitat compulsiva que té, posa totes les seves energies a disposició nostra. Crec que el treball és la seva teràpia, no pot deixar d'estar activa, jo sóc tot el contrari.
Avui estic a casa, el cel és blau intens, clar i transparent; ha bufat el vent i el sol brilla com lluiria un dia qualsevol del mes de novembre a l'hemisferi nord.
Aquest dies miro glacials: La Patagònia argentina, Xile, Terra de foc i les Chiloé....
.
Avui estic a casa, el cel és blau intens, clar i transparent; ha bufat el vent i el sol brilla com lluiria un dia qualsevol del mes de novembre a l'hemisferi nord.
Aquest dies miro glacials: La Patagònia argentina, Xile, Terra de foc i les Chiloé....
.
dimarts, 9 de novembre del 2010
.
Torno a sentir-me poca cosa.
Poca cosa són els àtons i més poca cosa son els neutrons o el protons i prou important que són.
No tinc una ment privilegiada ni qualitats que jo visqui con excepcionals, ni sóc bonica, mai ho he sigut, ni alta ni prima ni amb una melena sedosa ni amb ulls de pantera.
Hauré de practicar i controlar l'únic minut que tenim abans de dormir-nos, ho diu avui a la Vanguardia en Garnier Malet, per connectar amb la part energètica i demanar-li que em solucioni el meu sentiment de petitesa insignificant de la meva persona. Diu en Garnier que les nits les tenim " per esborrar potencials no desitjats i per guiar-nos els pensaments de l'endemà"
Aquesta nit començo, ja us ho explicaré.
.
Torno a sentir-me poca cosa.
Poca cosa són els àtons i més poca cosa son els neutrons o el protons i prou important que són.
No tinc una ment privilegiada ni qualitats que jo visqui con excepcionals, ni sóc bonica, mai ho he sigut, ni alta ni prima ni amb una melena sedosa ni amb ulls de pantera.
Hauré de practicar i controlar l'únic minut que tenim abans de dormir-nos, ho diu avui a la Vanguardia en Garnier Malet, per connectar amb la part energètica i demanar-li que em solucioni el meu sentiment de petitesa insignificant de la meva persona. Diu en Garnier que les nits les tenim " per esborrar potencials no desitjats i per guiar-nos els pensaments de l'endemà"
Aquesta nit començo, ja us ho explicaré.
.
dilluns, 8 de novembre del 2010
.
Hi ha un canvi de temps. Fa un fred que s'ensuma i es rep a la galta directament dels pols. Quan sento aquesta sensació de fred sec i gèlid, penso en l'os blanc i en el seu hàbitat, en les plaques de l'oceà gelades i alguna foca estirada al damunt amb la seva cria. Imagino l'horitzó prenyat d'icebergs a la deriva i aquella llum reflectida en el gel.
Fa dies que no escric, no tinc ganes, no sé de què parlar per escriure-ho. Hauria de fer un esforç des del no res o des del l'absurd; intentar traçar senders i, fins i tot, camins prou amplis i llargs que abracessin altres que s'anirien construint per l'impuls que generarien les pròpies paraules, com els meandres d'un riu.
No em sento trista ni perduda ni tal sols cansada. De fet, no sé com en sento. Sé que visc perquè respiro, menjo i realitzo altres funcions animals, com dormir o banyar-me.
Marxo a treballar, però no ho diguis.
Acaben d'apagar el sol. La seva llum daurada i càlida ha deixat d'entrar per la finestra de la cuina. Udola el vent que entra per les reixes de respiració que hi ha habilitades pels gasos....
Faig tard.
Hi ha un canvi de temps. Fa un fred que s'ensuma i es rep a la galta directament dels pols. Quan sento aquesta sensació de fred sec i gèlid, penso en l'os blanc i en el seu hàbitat, en les plaques de l'oceà gelades i alguna foca estirada al damunt amb la seva cria. Imagino l'horitzó prenyat d'icebergs a la deriva i aquella llum reflectida en el gel.
Fa dies que no escric, no tinc ganes, no sé de què parlar per escriure-ho. Hauria de fer un esforç des del no res o des del l'absurd; intentar traçar senders i, fins i tot, camins prou amplis i llargs que abracessin altres que s'anirien construint per l'impuls que generarien les pròpies paraules, com els meandres d'un riu.
No em sento trista ni perduda ni tal sols cansada. De fet, no sé com en sento. Sé que visc perquè respiro, menjo i realitzo altres funcions animals, com dormir o banyar-me.
Marxo a treballar, però no ho diguis.
Acaben d'apagar el sol. La seva llum daurada i càlida ha deixat d'entrar per la finestra de la cuina. Udola el vent que entra per les reixes de respiració que hi ha habilitades pels gasos....
Faig tard.
divendres, 5 de novembre del 2010
Sóc de cap de setmana, en aquesta illa d'aquest país petit, dins un més gran; dins d'un més extens, plegat de penínsules embolcallades pel mar; dins d'un més esfèric, aixafat pels pols o pels pèls; dins d'un el·líptic, marejat de tanta volta; dins d'un espiral, enlluernat per tanta estrella rutilant.
Ara que les nits són fresques i l'aire és transparent, brillen des de qualsevol indret. Els meus ulls reposen l'esguard en cada una d'elles, però n'hi ha tantes!!!!!!! La mirada no abasta la immensitat i elles que, coneixent les nostres limitacions humanes, juguen entremaliades amb nosaltres a fet i amagar.
dijous, 4 de novembre del 2010
dimecres, 3 de novembre del 2010
dimarts, 2 de novembre del 2010
Subscriure's a:
Comentaris (Atom)